El futbol és passió, és alegria, és tristesa, és joia, són abraçades, són crits, són càntics, són plors, remor de fons, xiuxiueig melòdic abans d’un gol i l’esclat final que acaba en el clímax d’un gol del teu equip. Aquesta litúrgia col·lectiva ha quedat diluïda com un castell a la sorra. La buidor més absoluta que només es trenca pel walkie - talkie del personal de seguretat fa fredor. Aquell instant abans que soni l’himne de l’equip és el futbol de la pandèmia. El capità de l’Espanyol, Javi López, sortia el primer a trepitjar la gespa. El lateral aixeca la mirada com buscant un punt de referència en unes grades buides on no troba resposta.

Calia omplir aquesta immensa buidor i el club blanc-i-blau ha escollit fer-ho amb vídeos d’aficionats pel vídeo marcador en el moment de l’escalfament. Dues grans pancartes presidien la tribuna amb una samarreta gegant amb el dorsal 12, en referència a l’afició i el lema “La força d’un sentiment”, i diverses paraules motivadores: “No et rendeixis mai, constància, sacrifici, orgull, passió, afició, humilitat, respecte, coratge, lluita, il·lusió” i quatre frases en la mateixa direcció: “La vostra força fa més gran la nostra passió. Orgullosos de la teva lluita i esforç. L’impossible s’aconsegueix treballant en equip. Si creus, tot és possible”. Un vernís per intentar buscar algun bri de versemblança en l’ambient però la sensació de veure un partit de lliga d’aquesta manera és semblant a la sensació que té Joaquín Sabina cantant ¿Quién me ha robado el mes de abril? El futbol és alegria i aquesta ha volat sense els aficionats a la graderia. Estem davant un succedani per alimentar els interessos econòmics. Això és així. Fa temps que les grans lligues han donat l’esquena als aficionats. Aquells que tenen el seu abonament i van a l’estadi a gaudir del seu equip i ara això, de moment s’ha esfumat. S’ha evaporat amb un dolor immens per aquesta pandèmia. Potser, quan torni la normalitat, que tornarà, caldrà fer un monument a tots els aficionats que fan del futbol el que és en realitat. Un espectacle, que es pot viure per la televisió, però la veritable immersió no es fa mitjançant una pantalla en 4K o a milers de quilòmetres sinó en unes graderies efervescents. Futbol de veritat, el genuí, i aquest és indissociable amb el públic que rugeix des dels seus seients. Aquest futbol de pandèmia és un esport sense sal ni piment. Un plat de règim despullat de tots els condiments. Només hi ha els 22 futbolistes però el futbol és molt més.

La llista d’elements artificials seguia amb els aplaudiments infinits enllaunats de LaLiga. Més gràcia tenien els aplaudiments i càntics del minut 21. Però, malgrat que l’esforç del club blanc-i-blau res és igual i tot fa una sensació d’incomoditat terrorífica. Fins i tot pel cronista que escriu aquestes línies i que ho ha de fer, pel protocol de LaLiga, amb una mascareta i uns guants durant els noranta minuts del partit.

La pandèmia ens ha robat vides, ens ha robat la primavera del 2020 i, de moment, també ens ha robat un dels plaers més importants de les coses menys important: la màgia del futbol en directe. En mig d’aquesta sensació estranya, rara, sospitosa i foraster haurà de navegar l’Espanyol per aconseguir la permanència. Un pal més a les rodes d’una temporada estrambòtica que, per bé o malament, mai s’oblidarà i quedarà en l’imaginari col·lectiu.