L’Espanyol s’ha vist les cares amb el València. Dos equips en estat de coma. Els catalans, per signar la pitjor temporada de la seva història, i el València, un projecte que necessita anar a Europa, veu com aquest any només es podrà, si hi ha carambola en l’última jornada, a assolir la setena posició. Els dos equips estan en un estat de descomposició per diversos motius i en diverses escales. L’Espanyol ha perdut la vergonya des de fa setmanes. Ja no li importa perdre els partits i la motxilla ja suma vuit derrotes consecutives i ampliant el rècord històric de desfetes consecutives en lliga. Els futbolistes aguanten sobre el terreny de joc com un posat funcionarial per cobrar el sou a final de mes. Res més. L’esma i l’actitud van morir després de la derrota contra el Llevant. El detonant final que va certificar el descens a segona. Des de llavors, l’Espanyol és un cadàver i Rufete ho sap. La seva alineació ha anat en aquesta direcció. Res de joves sobre la gespa, veterans i titulars al llarg de la temporada (a excepció de Pipa) han desfilat sobre la gespa. Partit lent i digne d’aquells documentals d’animals que ajuden a reposar. Com a mínim, amb el seu visionat, s’acostuma a aprendre alguna cosa i veure algun detall que un desconeixia. Els partits de l’Espanyol ja no tenen cap mena de secrets des de fa setmanes. Tothom sap el final: derrota i entrega dels tres punts al contrari. La qüestió és esbrinar fins a quin moment s’aguantarà la porteria a zero. El València ho ha fet al cap de 17 minuts. El temps que ha trigat Ferran Torres a enviar una pilota a l’esquena dels centrals per Gameiro. El francès ha creuat la pilota per fer impossible l’aturada de Diego López. Havia fet mèrits el València per avançar-se? No gaires, de fet, Wu Lei hauria pogut avançar a l’Espanyol plantant-se davant de Cillessen però el porter local no s’ha despentinat. El xut del xinès s’ha marxat per sobre el travesser. Fa temps que Wu Lei té el punt de mira esbiaixat. RDT, tot i tenir una bona ocasió, ha estat desaparegut i l’únic futbolista blanc-i-blau que ha demostrat esma és Embarba que ha enviat una pilota a la xara i ja en la segona part Matías Vargas. No ha merescut perdre l’Espanyol pels mèrits finals però el València més fluix dels últims deus anys n’ha tingut prou amb un partit paupèrrim per endossar la vuitena derrota consecutiva a l’Espanyol i aquest és el drama i el ridícul.

Més enllà d’això, la gran sort del partit (lamentable per part de tots dos equips) és que la tortura ja només li queda un capítol: diumenge davant del Celta. Un partit on els gallecs es juguen la salvació i l’Espanyol condemnat. Toca fer foc nou i contagiar-se d’un futur esperançador per tornar a primera. El present és trist i dolorós. I en mig està Rufete. El tècnic interí, l’encarregat de bastir el projecte des de la seva torre de director esportiu, veu com les derrotes són punyals pel seu crèdit professional. L’Espanyol segueix fent vergonya i cremant la seva autoestima. El preparador ja suma sis derrotes i només té una bala per maquillar un epíleg tètric i amb unes connotacions escatològiques.