Quan era petit li van dir que no era ni prou alt ni prou fort per jugar a futbol, però allò no va fer més que afinar l’esperit competitiu d’aquell nen del sud de Sidney, fill de pare anglès i de mare de Samoa i a qui el futbol li donava “llibertat”. També es va donar per suposat que el del Brasil, al qual va acudir amb 34 anys, seria el seu tercer i últim mundial. Però Tim Cahill (Sidney, Austràlia, 1979) no perd mai l’esperit del boxejador que du a dins –i que exhibeix en les seves celebracions contra el banderó de córner– i als 37 anys està a les portes d’una nova cita mundialista.

I hi és perquè ell així ho va voler, fent prevaldre la seva història, la seva llegenda, per sobre de la d’una Síria de conte de fades: un país en guerra, obligat a jugar de local a l’exili (a Malàisia), amb futbolistes que han desertat de la selecció durant alguns anys per no combregar amb el règim de Bashar al-Assad (Firas Al-Khatib i Omar Al-Somah, dels millors actius sirians, han retornat fa poc a l’equip després d’exiliar-se) i que, malgrat tot, tot i enfrontar-se a tots els elements imaginables, va mantenir sense respiració una de les grans potències del futbol asiàtic, Austràlia, endinsant-se en la nit de Sidney amb una pròrroga encomiable. Però enmig de l’angoixa, de l’esperança siriana i del patiment aussie, va emergir la seva silueta inconfusible, la d’aquell nen que aparentment no era prou alt per transcendir en el futbol, però que acabaria marcant 22 dels seus 56 gols en la Premier League amb el cap, conquerint 226 aparicions en la màxima competició anglesa, esdevenint llegenda d’un club emblemàtic com l’Everton i sobretot un dels futbolistes més influents de la història del seu país. “Sé que puc rematar amb el cap de la mateixa manera que altres xuten. I és perquè no tinc por, m’és igual que pugui haver-hi una bota a prop del meu cap”, proclamava en una entrevista prèvia al mundial del 2014 un Cahill que, als 37 anys i amb la mateixa determinació de sempre, es va elevar per sobre de Zahir Midani per tancar un partit que havia costat moltíssim als socceroos, incapaços de plasmar el seu domini en gols i obligats a neutralitzar la diana inicial d’Omar al Somah per als sirians. Va ser el mateix Cahill, exhaurint els seus dies de futbol al Melbourne City, qui va igualar el partit connectant a la xarxa, de cap, evidentment, una centrada de Leckie i culminant la seva obra en la pròrroga, marcant el seu 50è gol com a internacional i situant Austràlia a les portes del que seria el cinquè mundial de la seva història: per ser-hi, els aussies encara hauran de superar una última repesca contra el quart classificat de la Concacaf.

“Tim és un gran home d’esports per als australians i els seus registres estan a l’altura dels millors”, reconeixia encara en calent el seleccionador, Ange Postecoglu, que quan va assumir la banqueta australiana l’any 2014 va encetar un relleu generacional que va posar punt final a alguns jugadors il·lustres (Harry Kewell, Mark Schwarzer, Brett Emerton i Lucas Neil). Amb Cahill, en canvi, criat en una família humil i amb una set de futbol insaciable, la recepta no caduca: “Quan jugo amb aquesta samarreta, sento la responsabilitat, és la meva passió i correré fins al final per aquest entrenador i pels meus companys”, va acabar proclamant el gran heroi aussie.