Internacional

Política i esport

Contra el ‘naming'

La mercantilització ha portat a un augment del nombre d'estadis que adopten denominacions comercials com el Matmut Atlantique de Bordeus

Un grup d'afeccionats del Girondins ha encapçalat una revolta en el marc de la qual van celebrar un referèndum popular que va decidir batejar el recinte amb el nom de René Gallice

Fins que el futbol no va caure en la mercantilització absoluta en què viu immers, els estadis eren espais públics que sovint servien com a elements d'identificació comunitària d'una ciutat. Les seves denominacions responien, en funció de les diferents tradicions, o bé a personatges històrics vinculats als clubs o a les seves localitats, o bé a indrets geogràfics, esportius o temporals remarcables. Hi va haver un temps, doncs, en què era impensable que una marca comercial, per molts calés que posés sobre la taula, pogués imposar el seu nom a un recinte esportiu. En certa forma, fer-ho era acceptar pervertir-ne l'espai i oblidar la memòria de les seves denominacions precedents.

El procés de canvi que està transformant el futbol d'esport popular a negoci global ha suposat que la pràctica coneguda com a naming, que es basa en l'adopció del nom d'una marca comercial per designar un recinte esportiu, vagi guanyant terreny entre els principals clubs europeus. El camí que van iniciar el Bayern de Munic amb el seu Allianz Arena i l'Arsenal amb l'Emirates Stadium s'ha estès de forma notable arreu d'Alemanya i Anglaterra, on ja és estrany trobar un estadi que no estigui batejat amb el nom d'una marca comercial.

Aquesta creixent tendència mercantilitzadora (que a l'Estat espanyol ha tingut experiències fallides com la del Power 8 Stadium de Cornellà-el Prat o la del Reyno de Navarra a Pamplona i que només manté l'Iberostar mallorquí com a gran estadi amb el nom d'una marca comercial) ha generat controvèrsia i, en alguns casos, amplis moviments d'oposició. Potser la més notòria d'aquestes actuacions és la que s'ha produït a Bordeus arran de la construcció d'un nou estadi destinat a ser la seu de diversos partits de la darrera Eurocopa i que ha substituït l'antic terreny de joc que el Girondins tenia al parc Lescure de la ciutat atlàntica, que rebia el nom de Chaban-Delmas en homenatge a l'esportista, polític i resistent bordelès Jacques Chaban-Delmas, que va ocupar, entre altres càrrecs, els de ministre, primer ministre, president de l'Assemblea Nacional i alcalde de Bordeus.

El nou estadi, un dels quatre construïts a França amb motiu de l'Eurocopa del 2016, i que va ser batejat inicialment amb el nom de Nou Estadi de Bordeus, es va convertir, fruit del patrocini d'una mútua d'assegurances, en el Matmut Atlantique, una denominació que ha disgustat profundament bona part dels seus seguidors i que converteix la de Bordeus en la segona de les noves edificacions franceses que rep la designació d'una marca comercial, després que el nou terreny construït a Niça hagi estat anomenat Allianz Riviera.

La diferència entre Bordeus i la resta d'estadis designats d'acord amb aquest naming comercial que sembla imposar-se cada cop més en el futbol dels nostres dies ha estat la reacció d'una part important del públic. Des del moment en què es va saber que el nou terreny seria batejat amb el nom de Matmut Atlantique, el principal grup de seguidors del Girondins, els Ultramarines, van organitzar una campanya destinada a preservar l'estadi com a patrimoni del club i la ciutat, rebutjant que es convertís en un panell publicitari, tot defensant que el nou terreny de joc adoptés una denominació vinculada a la història del seu club, a la ciutat de Bordeus i a la regió de la Gironda. Com a principal acció en el marc d'aquesta campanya, els Ultramarines van organitzar un referèndum entre els seguidors del Girondins en què els proposaven elegir el nom que preferien per denominar l'estadi. Tots els noms proposats responien a la tradició de designar el camp amb el nom d'una antiga glòria del club (en aquest cas, Alain Giresse, el seu màxim golejador; Claude Bez, president del 1979 al 1990; o René Gallice, un antic jugador que va formar part de la resistència francesa a l'ocupació nazi) o bé amb una denominació de caràcter geogràfic o històric (per a l'ocasió, Port de la Lune, el nom popular amb el qual es coneix el port de Bordeus, o Guiana, el nom de l'antiga província del sud-oest de la qual Bordeus era capital).

La consulta popular celebrada el 26 de setembre del 2015, que tot i no tenir validesa va comptar amb el consentiment del club i en la qual van participar 1.386 persones (una xifra més aviat discreta per a un club que tenia aquella temporada prop de 12.000 abonats i una mitjana d'assistència a l'estadi de més de 23.000 persones), va tenir com a resultat gairebé un 50% dels vots favorables a batejar el nou estadi amb el nom de René Gallice. La tria permetia reivindicar una figura esportiva que havia jugat durant dotze temporades al club (tot i haver vestit prèviament la samarreta de l'Olympique de Marsella, un dels grans rivals dels bordelesos), però, sobretot, també un personatge històric que havia participat en el combat contra el nazisme enrolant-se a les forces de la França lliure i que, per tant, tenia una evident dimensió antifeixista.

Tot i que la consulta va ser purament simbòlica a efectes de la denominació oficial de l'estadi, els Ultramarines van decidir organitzar, un mes després del referèndum, una acció per tal de reivindicar la denominació elegida. Així, doncs, el principal grup d'animació del Girondins va desplegar una pancarta gegant amb el rostre de René Gallice i va organitzar un acte en el qual va intervenir el seu fill, que va agrair-los el gest destinat a reivindicar la memòria del seu pare.

La revolta contra el naming protagonitzada per aquest grup d'afeccionats no s'ha quedat, però, en el terreny simbòlic. Els Ultramarines fan constantment campanya per reivindicar la denominació de René Gallice com a nom popular per al nou estadi del Girondins. I, pel que sembla, van camí d'aconseguir que aquesta designació es faci un nom, fins i tot, entre els professionals del futbol. El 20 de desembre del 2015, durant la roda de premsa posterior al partit que va enfrontar, al nou estadi de Bordeus, el Girondins amb l'Olympique de Marsella, l'aleshores entrenador del club bordelès, Willy Sagnol, va declarar: “En aquest primer partit contra l'OM a Gallice era important que la ratxa d'imbatibilitat contra els marsellesos continués.” Pràcticament sense voler-ho, l'entrenador del club validava l'estratègia dels seus afeccionats que es neguen a reproduir la denominació oficial de l'estadi i que la desobeeixen propugnant-ne una de pròpia que sigui fidel a la història del club i de la ciutat.

L'antic entrenador no ha estat l'únic, més enllà dels seguidors, que s'ha referit a l'estadi amb el nom de René Gallice. Fins i tot alguna pàgina d'apostes en línia ha recollit que el nou terreny de joc rep aquesta denominació popular. És, doncs, una victòria en tota regla per a uns Ultramarines que, amb la seva actuació, reivindiquen un futbol popular, amb memòria i arrelat al territori, completament allunyat d'aquesta mercantilització que considera que tot es pot comprar, fins i tot el nom d'un estadi.

2015
Canvi de nom.
La consulta popular celebrada el 26 de setembre del 2015, que tot i no tenir validesa va comptar amb el consentiment del club i en què van participar 1.386 persones (una xifra més aviat discreta per a un club que tenia aquella temporada prop de 12.000 abonats i una mitjana d'assistència a l'estadi de més de 23.000 persones), va tenir com a resultat gairebé un 50% dels vots favorables a batejar el nou estadi amb el nom de René Gallice.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)