La maledicció d'Héctor Cúper va pesar sobre la del Camerun. Els lleons indomables tornen a regnar quinze anys després, segurament quan menys se'ls esperava, amb un equip afectat per les lesions, sense individualitats i escàs d'experiència, però endurit al llarg de la competició i consolidat campió d'Àfrica per cinquena vegada en la història en una final que emfatitza el caràcter que ha acabat tenint l'equip d'Hugo Broos.

Egipte, rei del palmarès, tenia menjada la moral al Camerun, que només havia perdut dues de les sis finals de la copa d'Àfrica que havia disputat. Totes dues, contra els faraons. Però ahir el futbol es va acarnissar amb Cúper, perdedor de les últimes cinc finals que havia disputat. La sisena, com a seleccionador egipci, tampoc va ser la bona. I això que Egipte va agafar ràpid la temperatura al partit, es va avançar en una arribada a l'àrea de Mohamed Elneny i va posar la final amb una inèrcia immillorable. Arribant des del darrere, el migcampista de l'Arsenal va aprofitar una pilota ben filtrada per Salah per, quan Ondoa esperava una centrada, filtrar-li la pilota pel pal curt.

Paradoxalment, però, el gol no va ajudar una Egipte conformista, que ho va basar tot en la fiabilitat defensiva, que gairebé no va trepitjar més l'àrea camerunesa i que va acabar morint davant les contínues fuetades dels lleons indomables, que en la final van tenir de protagonistes dos dels referents caiguts. N'Koulou i Aboubakar, sortint des de la banqueta, després d'un torneig gris, van reconciliar-se amb la història. El central del Lió aixecant-se imperial per sobre d'Ahmed Hegazi per empatar el partit i el davanter del Besiktas amb una resolució encomiable, controlant una pilota caiguda del cel de Libreville, fent un barret a Ali Gaber i afusellant El-Hadary per retornar els lleons indomables al cim d'Àfrica.