Des de molt abans de l'esclat de la guerra civil, iniciada amb les primeres protestes contra Baixar al-Assad que es van viure arran del contagi al país de la primavera àrab que va esclatar a Tunísia, Síria ja era un país altament militaritzat on la presència pública de l'exèrcit s'estenia per tots els àmbits. Des de la fi del mandat francès i l'adveniment de la plena independència de Síria, el 1945, el nounat Exèrcit Àrab Sirià es va convertir en la principal institució que estructurava el país, un rol que es va reforçar arran de l'amenaça que suposava per al territori sirià compartir fronteres amb el Líban i, sobretot, amb Israel, un estat amb el qual Síria ha viscut en permanent conflicte des de la seva creació, el 1948.

L'àmbit esportiu no era pas gaire diferent de la resta d'espais que articulaven la societat siriana i l'exèrcit també hi jugava un paper cabdal, especialment arran de la constitució, el 1947, de l'Al Jaish, un club militar el nom del qual es tradueix, literalment, per l'exèrcit. Aquesta nova entitat poliesportiva va assolir els seus principals èxits gràcies a la seva secció futbolística, que amb el temps s'ha convertit en el club sirià que més títols acumula a les seves vitrines.

Bona part dels triomfs de l'entitat responen a l'esquema de funcionament del futbol sirià fins a l'any 2003, quan la federació local va decidir introduir el professionalisme. Durant el període en què l'amateurisme va dominar l'escena futbolística, l'Al Jaish comptava amb el poder evident que li donava el fet de ser el club de l'exèrcit i poder integrar a les seves files els joves cridats a fer el servei militar obligatori que tenia una durada de dos anys. Aquesta possibilitat provocava que els jugadors més prometedors fossin incorporats a la plantilla de l'Al Jaish amb l'excusa de complir amb el seu deure amb l'exèrcit i que això no comportés cap mena de remuneració per als seus clubs d'origen.

Així, doncs, l'Al Jaish es va convertir en l'equip més llorejat des de la introducció mateixa de les competicions nacionals, un fet que es va produir durant la dècada dels seixanta del segle XX, quan van néixer la copa siriana (el 1959, i encara en el marc de la República Àrab Unida, l'efímera unió que entre 1958 i 1961 Síria va mantenir l'Egipte de Nasser) i la lliga del país (establerta el 1966). Els èxits esportius del club de l'exèrcit van contribuir notablement a augmentar-ne la popularitat, convertint-lo en l'equip amb més simpaties del país que congregava alhora els favors del règim baasista de Hafez al-Assad, iniciat en la dècada dels setanta, i el suport de bona part de la població de Damasc, la ciutat d'on era originària l'entitat. Aquests suports provocaven que l'estadi Abbasiyyin, un recinte esportiu datat del 1957 i renovat completament per Al-Assad el 1976 en ocasió dels Jocs Panàrabs, s'omplís gairebé cada cop que l'Al Jaish hi jugava.

El totpoderós club de l'exèrcit sirià, però, va perdre bona part del seu suport cap al tombant del segle a mesura que la popularitat del poder i de la institució militar que representava va començar a ser qüestionada. La pèrdua d'influència del club militar va quedar palesa el 2003, quan la federació siriana va decidir abraçar el professionalisme, una mesura que posava fi a la possibilitat de l'Al Jaish de reclutar a cost zero qualsevol jugador sirià amb l'excusa de fer-li complir el servei militar.

Aquesta decisió va tenir un impacte evident sobre el club de l'exèrcit, que entre 2003 i 2010 va viure una peculiar travessia pel desert durant la qual només va poder festejar un títol de copa (2004). En paral·lel a la seva pèrdua de poder esportiu, l'Al Jaish va perdre bona part del suport popular que fins aleshores havia congregat i malgrat que Síria continuava sent una societat fortament militaritzada amb una presència pública permanent de l'exèrcit, el cert és que el seu club va veure com les simpaties dels sirians mudaven cap a altres equips i l'estadi Abbasiyyin tot just congregava uns escassos milers d'espectadors quan els militars hi jugaven com a locals. El declivi de l'Al Jaish va coincidir amb l'auge de l'Al Karama, un club de la localitat d'Homs que podia presumir de ser una de les entitats futbolístiques amb més pedigrí d'Àsia, i que entre el 2006 i el 2009 es va proclamar en quatre ocasions consecutives campió de Síria assolint alhora la principal fita del futbol nacional amb la seva classificació per a la final de la lliga de campions d'Àsia, que va perdre, però, contra els sud-coreans del Jeonbuk.

El fet que Homs guanyés terreny a la capital no deixava de tenir una clara lectura política, ja que aquesta ciutat es va convertir, en poc temps, en el principal feu dels opositors a Baixar al-Assad i va jugar un paper clau en les protestes del 2011 i en l'inici de la guerra civil. La pèrdua de poder esportiu que l'Al Jaish va viure durant l'inici del mil·lenni va fer reaccionar les autoritats. Així, doncs, després de constatar que l'entitat s'havia de renovar si volia mantenir el seu nivell competitiu un cop instaurat el professionalisme, l'exèrcit va decidir invertir en la formació de joves i contractar un entrenador egipci per tal d'adaptar-se als nous temps. Aquesta decisió, juntament amb els favors del poder de Baixar al-Assad que el club continuava mantenint, va permetre que l'Al Jaish recuperés el ceptre de campió sirià en guanyar la lliga el 2010 malgrat que l'entitat, fruit de la situació que començava a viure el país, no pogués recuperar les simpaties populars que havia congregat prèviament.

L'esclat del conflicte civil del 2011, que fins ara acumula el trist balanç de milions de desplaçats i centenars de milers de morts, també va tenir el seu impacte en el futbol sirià. La temporada 2010/11, en què l'Al Jaish defensava el títol, el campionat sirià va ser suspès arran dels incidents que el país va viure després de les primeres revoltes contra el poder d'Al-Assad que van acabar amb un conflicte bèl·lic obert que enfronta les diverses tendències de l'oposició amb les forces governamentals.

Després d'una primera temporada en què el futbol es va aturar, Baixar al-Assad va decidir, per tal de donar una imatge de normalitat, que el campionat es reprendria amb regularitat des d'aleshores. I així ha estat. Des de la temporada 2011/12, Síria ha jugat la seva lliga malgrat el conflicte bèl·lic que assola el país. Això sí, ho ha hagut de fer en unes circumstàncies excepcionals que van motivar que, inicialment, tots els partits es juguessin exclusivament a Damasc, un territori sota ferm control del règim, i posteriorment només a la capital i a Latakia, la localitat costanera d'on són originaris els Al-Assad i que constitueix un altre dels principals puntals del govern. Durant la nova etapa, l'Al Jaish ha recuperat la vella glòria i ha guanyat tres de les cinc lligues jugades en ple conflicte bèl·lic. Una fita que no deixa de tenir una evident traducció política, ja que pretén escenificar que l'exèrcit d'Al-Assad és una milícia triomfadora als terrenys de joc com ho pretén ser també al camp de batalla. Un fet que no ha contribuït a augmentar els suports que el club congrega, però que és una perfecta metàfora de la Síria d'avui dia.