El meu pare era i és entrenador, el meu germà, tres anys més gran que jo, també estava sempre jugant, i aleshores jo, des de petita, sempre volia fer el mateix i jugava a pilota tot arreu... Davant de casa, al parc, a l’escola, al passadís de casa... Qualsevol lloc era bo.

Fins als 15 anys, perquè no hi havia equip femení. El primer any que vaig jugar, amb 5 o 6 anys, hi havia una norma que prohibia que les nenes juguessin amb els nens, per la qual cosa el meu primer any m’entrenava però no podia sortir al terreny de joc en els partits. Després vam aconseguir canviar aquesta norma, i a partir d’allà, fins als 15 anys vaig estar jugant als equips de la meva ciutat. D’allà vaig fer el salt a lliga nacional femenina, i als 17 anys vaig anar cap a Saragossa per jugar a primera.

Ho vivia amb normalitat, perquè és el que vaig viure des del primer moment. Tant al carrer, com al parc, l’escola i als meus equips, sempre era l’única nena jugant i, per tant, no sentia aquesta diferència pel que es refereix als meus companys, però sí que sabia que era diferent perquè m’havia de canviar sola, o venir canviada de casa. Durant molts anys, per mi el futbol era col·lectiu en el moment que sortia al camp, però per tota la resta era un esport individual, perquè era l’única nena i això ho feia diferent.

Als Estats Units s’ha de partir de la base que neixes nena i el normal és que juguis a futbol. Això ho canvia tot, perquè aquí a Europa i en molts altres països estem acostumats que el futbol sigui l’esport rei masculí, però als Estats Units aquest lloc és per al futbol americà. Aleshores això genera aquesta diferència que als països europeus no podem entendre. Allà, les jugadores de la selecció són autèntics referents, icones mediàtiques, els pares i les mares volen que les seves filles juguin a futbol i les nenes ho volen perquè és el normal. Tothom ho veu molt acceptat i molt respectat i això fa que hi hagi més gent als estadis, més patrocinadors, més espai en els mitjans, més igualtat en tots els sentits. També és veritat que la cultura esportiva als EUA és diferent i allà ser esportista, facis el que facis i siguis del sexe que siguis, és un fet molt valorat i respectat. Als països nòrdics també notes una diferència respecte a altres països.

Hi vaig estar tres temporades i era la millor lliga del moment. Allà el futbol femení també es molt respectat, tenen una selecció molt potent. Als països nòrdics, la societat és molt més igualitària i això fa que el futbol femení tingui més repercussió.

La d’Alemanya potser és ara mateix la lliga més competitiva. La selecció ho ha guanyat tot i això fa que es tingui molt més respecte pel futbol femení. En l’àmbit de federacions i institucions ajuden molt més. Hi ha una lliga forta i competitiva perquè es busquen les maneres de poder-la promocionar, i aquest és el camí que també està seguint França, amb el suport dels clubs masculins, de la federació i de diversos patrocinis. Ara, hi ha jugadores de nivell internacional que volen venir a França, com al seu moment va passar als Estats Units, a Suècia i a Alemanya i penso que hi ha un campionat amb molta projecció, com a Espanya si s’aconseguís fer un passet més i es pogués tenir una lliga amb més equips professionals i no només uns quants.

És un passet, però en veritat són molts. A Espanya hi ha una lliga masculina molt potent, i això deixa molt poc espai, no només al futbol sinó a la resta d’esports minoritaris. I a més, en l’aspecte social, encara s’està un graó per sota, però canviar la mentalitat de diverses generacions no és fàcil, comporta temps. Encara hi ha molt masclisme, hi ha molta gent i moltes mentalitats per canviar i això s’està començant a aconseguir. S’està educant amb més igualtat, s’està entenent que l’esport és esport, independentment de qui el practiqui, i cada vegada sentim que hi ha més respecte i més seguiment del futbol femení. També des de les institucions, els clubs i en l’àmbit de patrocinadors s’està fent un esforç. Penso que en els propers anys vindran coses molt bones.

Sabem que ens enfrontem amb el millor equip del món. Tenen moltes de les millors jugadores del món, en els últims anys ha estat dominador total a França i també a Europa i sabem que serà molt difícil. Però també sabem que a un partit tot és possible, és una final, nosaltres també som un bon equip i tenim les nostres armes. No ens guardarem res, sabem que és difícil, però no hi ha repte millor que una final de Champions, francesa i contra el millor rival.