Des que va ser rebatejada en l’edició del 1992/93, ningú abans havia aconseguit aixecar dues Champions League de manera consecutiva. Abans, quan se l’anomenava copa d’Europa, ho havien fet diversos equips, el mateix Madrid (campió de les cinc primeres edicions, del 56 al 60), el Benfica (61 i 62), l’Inter (64 i 65), l’Ajax (71, 72 i 73), el Bayern (74, 75 i 76), el Liverpool (77 i 78), el Nottingham Forest (79 i 80) i el Milan (89 i 90), però en la història recent de la competició era una fita inassolible. Fins que va aterrar Zinedine Zidane a la banqueta del Real Madrid, que en menys de dos cursos dirigint el conjunt blanc ha guanyat dues orelludes seguides: l’any passat a San Siro contra l’Atlético, al qual va imposar-se en els penals, i ahir al Millenium Stadium de Cardiff contra la Juventus, amb una segona part autoritària i incontestable. “Zidane va ser el millor jugador del món i ara és, simplement, el millor entrenador del món”, va assegurar recentment Florentino Pérez, que ha vist com el tècnic francès, decisió presa a corre-cuita en el seu dia, improvisada després de la destitució de Rafa Benítez a mitja temporada passada, li ha acabat sortint de meravella.

El preparador francès va agafar les regnes del Madrid el 4 de gener del 2016 en un moment en què el club madrileny era un polvorí. Amb Benítez d’entrenador, l’equip no rutllava, els xiulets i els càntics contra Florentino al Santiago Bernabéu eren habituals, i això va propiciar que el president de l’entitat blanca fes un nou cop de volant a la seva gestió, on ell fa i desfà –al Madrid no hi ha director esportiu ni secretari tècnic–, i que optés per Zidane, tècnic del filial, amb poc més d’un any i mig d’experiència a les banquetes. De fet, el mateix preparador, un mes abans de ser nomenat, no s’hi veia: “L’any passat em faltava alguna cosa i sé que em falta encara. Falta molt per arribar al primer equip. Un entrenador mai està preparat. Estic fent les coses a poc a poc i no tinc pressa.” No li va importar a Florentino, però, per aferrar-se a Zizou, llegenda com a futbolista però incògnita com a entrenador. A les ordres del Castella acumulava un bagatge irregular, sense haver classificat el filial per al play-off d’ascens a segona en el primer any, però deixant-lo en segona posició en la classificació abans de canviar l’Alfredo Di Stéfano pel Bernabéu.

No ha demostrat Zidane ser un fenomen de la pissarra ni ha sorprès amb plantejament tàctics, no ha fet res innovador ni tampoc ha imprès un segell futbolístic clar a un conjunt irregular en el seu joc que s’ha fet farts de tirar partits endavant a còpia de coratge i gols en els últims minuts, però amb ell cap futbolista s’ha mostrat descontent, tots han sumat i el seu equip sempre ha competit. El preparador s’ha destapat com un formidable gestor de vestidor. La mà esquerra és la clau de la recepta guanyadora del tècnic, que en un any i cinc mesos ha aixecat dues lligues de campions, una lliga, una supercopa d’Europa i un mundial de clubs. En aquest doblet blanc, tothom ha estat útil, i Zidane ha aconseguit mantenir tota la seva plantilla endollada. Futbolistes del nivell de James Rodríguez, Álvaro Morata i Isco, que podrien ser titulars en qualsevol altre equip, han assumit el seu rol i han aportat moltíssim quan els ha tocat participar. Amb la normalitat com a emblema, l’entrenador francès ha construït un conjunt guanyador, que, farcit de qualitat i talent, és capaç d’escombrar a qualsevol i que és ara mateix el rival a batre. Ha sabut portar una plantilla repleta de jugadors de classe mundial i amb aquestes dues Champions s’ha coronat. Zidane, solució d’emergència de Florentino Pérez en el seu dia, ha acabat sent l’artífex d’aquest Madrid, bicampió d’Europa.