El currículum de José Luis Osorio (Santa Rosa de Cabal, Colòmbia, 1961) va quedar esmicolat en només una tarda, en l’hora i mitja que va trigar Xile a destruir la seva selecció mexicana i totes les promeses de canvi que s’havien pregonat amb la seva arribada. Ell, un entrenador amb segell, de laboratori, forjat a totes dues bandes de l’Atlàntic, des de Colòmbia fins als Estats Units i amb un pas per Anglaterra que li va permetre estudiar el joc a la Universitat de Liverpool, treballar al Manchester City amb Kevin Keegan i, sobretot, tenir accés als mètodes de Sir Alex Ferguson, va quedar reduït a cendres a mesura que els gols d’Eduardo Vargas, Alexis Sánchez i Edson Puch l’obligaven a agenollar-se sobre la gespa del californià Levi’s Stadium en un 7-0 inoblidable. “Tridícul”, publicava al dia següent el diari Récord, jugant amb el pseudònim del conjunt asteca (tri) i definint-lo com un equip “sense ànima ni força”.

Han passat dotze mesos d’aquella eliminació estrident de la copa Amèrica del centenari i Mèxic no ha tornat a perdre cap partit oficial. De fet, aquella és l’única taca en l’expedient oficial d’Osorio –11 victòries, 4 empats i 1 derrota–, però és massa evident per obviar-la. “La crítica va ser ferotge, ara sembla que la pressió ha baixat una mica, però ja ho veurem després del partit contra Portugal”, opina Iván Cañada, enviat especial de l’ESPN fins a Rússia per seguir el dia a dia de Mèxic.

I és que Osorio afronta un estiu de redempció al capdavant d’un país amb un potencial enorme però que viu el futbol de manera molt particular. Mèxic ho té tot per transcendir: diners, infraestructures i una estructura sòlida de fuerzas básicas, com es coneix allà el futbol de formació. En els últims anys, el tri ha esbotzat algunes portes: va ser campió del món sub-17 (2011) i va aconseguir un or olímpic (Londres 2012), però a nivell absolut sempre li falta un pas per traspassar el seu sostre de vidre. I tot enmig d’un nivell d’exigència desorbitat, amb una premsa punyent i un aire condensat. “A Mèxic se li exigeix com si ho hagués guanyat tot. I no pot ser. S’ha d’aspirar a guanyar títols, però no exigir com si fóssim el Brasil o l’Argentina”, ha reivindicat en més d’una ocasió Osorio, un entrenador versàtil, amb molts matisos partint del 4-3-3, expectant a canvis i fidel a unes rotacions condimentades amb crítiques des que va assumir les regnes del tri. En l’últim partit contra els Estats Units, per exemple, va plantejar un equip amb quatre defenses centrals (Diego Reyes i Alanís als laterals) i a la mitja hora va optar per reconduir la seva aposta inicial amb l’entrada d’un jugador més ofensiu com Jesús Gallardo. Més carn per als crítics, encapçalats per Hugo Sánchez, que moltes vegades va més enllà de l’acidesa. “És clar que Mèxic pot guanyar la Confederacions, però amb mi d’entrenador. Amb Osorio, no, perquè no planteja bé els partits”, ha proclamat l’exjugador del Madrid, sobre Osorio, que sempre està en el punt de mira.