Internacional

El Grbavica del FK Željeznicar

Un estadi al front

L’inici del conflicte bèl·lic bosnià, l’abril del 1992, va situar l’estadi del Željeznicar, un dels principals clubs de Sarajevo, en la primera línia de foc

Amb la suspensió del partit que l’equip de la capital bosniana havia de disputar el mateix dia que es va iniciar el setge a Sarajevo, el Željeznicar va acomiadar-se del campionat iugoslau

El Željeznicarva renunciar i la federació iugoslava va anul·lar tota la seva segona volta
El darrer partit el vaperdre, el 29 de març del 1992, per 6-1 contra el Partizan a Belgrad

El 5 d’abril del 1992, fa tot just un quart de segle, Sarajevo començava el seu martiri amb els primers atacs de paramilitars serbis que van donar inici al setge de la ciutat. Era la resposta dels milicians de Radovan Karadzic i de seva formació nacionalista radical, el Partit Democràtic Serbi, a la proclamació de la independència de Bòsnia i Hercegovina després del resultat del referèndum del març del 1992.

Aquell mateix 5 d’abril, l’estadi Grbavica, al barri homònim de la capital bosniana, s’hi havia de disputar un partit de la vint-i-sisena jornada del campionat de lliga de Iugoslàvia, el que havia d’enfrontar el Željeznicar local amb el FK Rad de Belgrad. Tot i així, trenta-cinc minuts abans de l’inici del matx, l’àrbitre va decidir suspendre’l a causa dels tirotejos que s’escoltaven al voltant de l’estadi i que responien als primers atacs serbis contra Sarajevo.

L’inici de l’assetjament contra la ciutat, que es va perllongar durant tres anys, deu mesos, tres setmanes i tres dies –va esdevenir així el setge més extens de l’època moderna i va arribar a provocar una xifra de gairebé catorze mil víctimes mortals–, va deixar el barri de Grbavica sota control de les forces sèrbies i va situar l’estadi del Željeznicar en ple front de guerra, molt proper a la fatídica avinguda dels Franctiradors, el malnom que rebia el bulevard Mese Selimovica a causa dels trets que els franctiradors serbis situats al capdamunt dels edificis propers al riu Miljacka hi disparaven contra els ciutadans de Sarajevo que gosaven aventurar-s’hi.

El fet que l’estadi Grbavica quedés ubicat en ple front de guerra va tenir un fort impacte en l’activitat del Željeznicar, un dels clubs més populars de Sarajevo, fundat el 1921 per un grup de ferroviaris (d’aquí el seu nom original de Societat Esportiva Obrera de Ferroviaris) i que s’havia caracteritzat sempre per ser un club d’arrel popular i de suport multiètnic, en una ciutat on havien proliferat els equips d’arrel ètnica. Durant el socialisme iugoslau, enfront del seu rival ciutadà, el FK Sarajevo, que comptava fonamentalment amb el suport de les elits bosnianes musulmanes properes al poder i dels habitants del centre històric de la ciutat, el Željeznicar s’havia distingit per ser una entitat arrelada entre els treballadors dels barris perifèrics de la ciutat i pel seu caràcter multiètnic i liberal, una posició, aquesta darrera, que, d’alguna manera, l’oposava al poder titista vigent.

Arran del conflicte que feia temps que s’anunciava, aquell abril del 1992 bona part de les principals estrelles del Željeznicar havien abandonat l’equip per tal d’escapar així de l’horror de la guerra que s’albirava a l’horitzó. Així, doncs, el club de Sarajevo havia disputat els seus darrers partits amb bona part de l’equip juvenil i el fet que el seu terreny de joc estigués situat a primera línia de foc va forçar-lo a abandonar el campionat de lliga iugoslau. El darrer partit que va jugar va ser el que va perdre, el 29 de març del 1992, per 6-1 contra el Partizan a Belgrad.

A diferència d’altres equips de Bòsnia, que van continuar disputant la lliga iugoslava, si bé només va completar-la el Borac Banja Luka, ubicat en territori sota ferri control serbi, el Željeznicar va renunciar a la competició i la federació iugoslava va decidir anul·lar tota la seva segona volta, inclosos els vuit partits que ja havia disputat.

La decisió de renunciar a competir es va demostrar d’allò més fonamentada quan, el 7 de maig de 1992, els combats entre les forces sèrbies que assetjaven Sarajevo i l’Armija bosniana que la defensava van destruir parcialment el seu estadi. El fet que estigués ubicat en la primera línia de front, on es lliuraven intensos combats, va castigar-lo amb duresa i va provocar-li greus danys estructurals, com, per exemple, els que li infligiren les forces sèrbies que van cremar-ne les velles graderies de fusta.

El terreny de joc, que havia constituït un dels principals orgulls del Željeznicar ja que era propietat del club i havia estat construït el 1951 gràcies a la col·laboració dels seus simpatitzants, va passar de ser un indret de joia i diversió, amb tradicions singulars com la que duia els trens que circulaven per la línia fèrria propera a fer sonar el seu xiulet per saludar els afeccionats del club ferroviari, a ser un espai de mort i tragèdia i esdevenir un dels símbols del ferotge setge contra Sarajevo.

La guerra va paralitzar l’activitat de l’històric Željeznicar, un club que fins i tot podia presumir d’haver conquerit un campionat de lliga iugoslau, el de la temporada 1971/72, que el convertia, juntament amb el FK Sarajevo, el seu rival ciutadà, i el FK Voivodina de Novi Sad, en un dels pocs clubs que havia aconseguit desafiar el regnat dels quatres grans clubs iugoslaus (l’Estrella Roja i el Partizan de Belgrad, serbis; i el Dinamo de Zagreb i el Hajduk Split, croats).

De fet, durant la guerra bosniana, les parts en conflicte van disputar-se l’herència del Željeznicar i tant serbis com bosnians musulmans van intentar reflotar el club malgrat l’aturada inicial de les seves activitats que aquest va patir. Els serbobosnians, que controlaven la barriada de Grvabica, van fundar un club homònim a qui fan fer disputar la copa de la República Srpska, instaurada el 1994. Els bosnians, per contra, van fer renéixer el Željeznicar a la primera lliga de Bòsnia i Hercegovina, disputada en una situació de gran precarietat i aprofitant la signatura de la pau entre els bàndols bosnià i croat fruit de la intervenció dels Estats Units i de l’OTAN en la guerra.

L’herència de l’històric i multiètnic Željeznicar va quedar, com no podia ser d’una altra manera degut al discurs que ambdues entitats defensaven, en mans del club bosnià que, tot i així, no va poder retornar a la seva llar de Grbavica fins al final del setge a Sarajevo, el febrer del 1996, fruit de l’aplicació dels acords de Dayton de desembre del 1995. Justament, la sobirania sobre aquest barri va suposar una intensa disputa entre els presidents serbi i bosnià, Slobodan Milosevic i Alija Izetbegovic. Milosevic es va mostrar disposat a retornar Sarajevo a les autoritats bosnianes però pretenia retenir el districte de Grbavica, un fet que va motivar l’enèrgic refús d’Izetbegovic que va afirmar que “Sarajevo no pot existir sense Grbavica”.

Finalment, amb la retirada de les forces sèrbies, el Željeznicar va poder tornar al seu estadi, que presentava un aspecte lamentable fruit de la destrucció que havia patit durant els anys de conflicte bèl·lic. Ho va fer amb la disputa, el 1996, d’un simbòlic derbi contra el FK Sarajevo que certificava la fi del setge a la ciutat i el ressorgiment d’una Sarajevo unificada i sota control del govern de la Bòsnia independent. Era la fi del martiri d’un club i d’un estadi que van viure el conflicte bosnià des de la primera línia de foc.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)