Més futbol

MICHAEL ROBINSON

EXFUTBOLISTA, CONDUCTOR DE PROGRAMES I COMENTARISTA

"Intentar unificar Espanya perquè ho diu algú em sembla frustrant i erroni"

“Per ser espanyol s’ha de ser «així o aixà», i això hi treu l’element de viure i deixar viure”

“Hi ha certs programes de televisió que de veritat es pensen que creen debat, quan realment acostumen a consistir a apujar el pa, a crits i posseint la raó"

Quan vaig aterrar aquí, vaig quedar fascinat. Això sí, m’irrita la capacitat que hi ha aquí per fer trampes al camp
El «Brexit» em fa avergonyir. Ha estat una expressió democràtica amb tints de xenofòbia, racisme i supèrbia

“M’encanta com sona el català”, diu Michael Robinson (Leicester, 1958), assegut en un dels sofàs del hall d’un cèntric hotel de Barcelona quan sent parlar al redactor i el fotògraf d’aquest diari abans de ser retratat. L’anglès que un dia va ser futbolista, d’èxit, va penjar les botes per acabar sent un referent periodístic. Va començar comentant partits del futbol anglès a la 2, va ser delegat d’Eurosport per tot Europa, fins que Alfredo Relaño el va convèncer per fer El Dia Después al Canal + a principis dels 90. Ara, convertit en un rostre televisiu conegudíssim, conversa amb L’Esportiu en plena gira de presentació del seu llibre autobiogràfic Es lo que hay” escrit a quatre mans amb Jesús Ruiz Mantilla. Després de fumar-se una cigarreta, i tot degustant un refresc sense sucres, riu continuament, xerra i disfruta explicant les seves vivències.

Quin tipus de futbolista era Michael Robinson?
Vist des de la perspectiva del 2017, més aviat un dinosaure (riu). Com s’acostuma a dir aquí, un davanter a la vella usança, dels que realment ja no en queden gaires... o cap.
Un estil, Mario Gómez?
No, no exactament. Més aviat com Zamorano, el xilè, que ja es va retirar fa uns anys, una mica més d’aquest estil. No era merament un golejador. M’oferia per jugar en curt, tocava i arribava a l’àrea.
Tenia 29 anys, de tota la vida que era Anglaterra, on va ser campió d’Europa amb el Liverpool, tenia millors ofertes, però va aterrar a Osasuna...
No va ser per una raó que destaqués molt. Jo havia parlat amb la Sampdoria, el Gènova, amb l’Anderlecht, que era aleshores un equip més important en l’esquema europeu del que ho és ara. Però Osasuna va ser un pressentiment, una fiblada...Vaig sentir que si havia d’anar a Europa, sortir del Regne Unit, cosa que jo volia fer, era molt important quin seria el meu destí. El futbol anglès està ple de casos de futbolistes que han sortit a fora i no ho han fet bé. A més, el meu objectiu principal no era esportiu, era més aviat un projecte d’home.
Què vol dir?
El futbol m’havia robat la universitat, però el mateix futbol podia tornar-me-la, però la de la vida. Estava en un moment en què jugava al QPR i ho comparava tot amb el Liverpool, i qualsevol comparació no s’admet. També tenia aquest complex, no havia passat per la universitat i tenia inquietuds.
Un cop a Pamplona, una de les coses que més li va sorprendre és la religió.
Pamplona és el bressol de l’Opus Dei. I sí, la religió era omnipresent en el nostre club. Tant que resàvem abans de sortir i em semblava molt curiós. En els primers entrenaments em vaig adonar perquè estàvem a la zona de descens, l’equip no era gran cosa. De fet, vaig pensar que s’havien confós amb mi, que es pensaven que havien fitxat Spiderman (riu).
Com va anar l’estrena?
En el debut les meves sospites van ser confirmades perquè vam perdre 4-1. Recordo trucar al meu pare i dir-li: “Papa, tinc les sospites confirmades. Som molt pitjors del que em pensava. Resem abans de sortir! Mira si som dolents!” (riu).
I al futbol com s’hi adapta?
Era molt diferent del futbol anglès. També és veritat que la lliga anglesa era aleshores, clarament, la de més èxit. Quan aterro, a l’any 87, jo era l’únic campió d’Europa jugant al futbol a Espanya. Després va venir el meu company al Liverpool Sammy Lee a Osasuna, i després Paolo Futre, que l’havia guanyat amb el Porto, a l’Atlético. Però no hi havia un altre campió d’Europa quan jo arribo.
En què canviava el joc?
Era un futbol molt distint. En al QPR ja vaig jugar molts partits de migcampista, perquè per la velocitat del futbol i el joc anglès, de davanter centre, ja no em donava. sumava molts quilòmetres i vaig haver d’endarrerir-me al mig del camp. En canvi, quan arribo a Espanya, el ritme dels partits no era tan intens, aleshores podia permetre’m el luxe de tornar a ser un 9, un davanter centre, que era el meu hàbitat natural.
L’ambient també era diferent...
Sí. De fet, l’única comparació que es podia fer és que a Anglaterra també érem 11 contra 11, hi havia un àrbitre, liniers i hi havia porteries. És que fins i tot els sons: a Anglaterra no cridem “Gol!”, cridem “Yes”, quan la pilota s’acosta a l’àrea no diem “Uiiii”, diem “Uuuu”, tot era diferent i tot era fascinant. M’agradava. Em sentia com un gos amb dues cues. “Que maco és això, és tot diferent”, deia. I junt amb l’idioma, els entrenaments i l’actitud de l’àrbitres, tot em semblava nou.
I també la cultura futbolística oi? Aquí es valora molt el murri.
Penso que la taca, o el defecte que més m’irrita és la capacitat que hi ha Espanya de fer trampes en el camp de futbol. No penso que el futbol sigui per a llestos, penso que el futbol és per a grans esportistes, que juguen a futbol. Un dia se’m va fer insuportable escoltar Brendan Rodgers, quan era entrenador del Liverpool, parlar d’un penal que havien xiulat a favor de Sterling i va dir: “Bé, la veritat és que era més aviat un penal espanyol.” Espanya ha estat en els darrers anys a l’avantguarda del futbol internacional, però segueix havent-hi aquesta taca.
És un tema cultural.
Hi ha molts desavantatges i és que això ja forma del kit del futbolista. És com un tic, que el fa des que és un nen. Perquè quan ell era nen, els grans, als estadis estaven legitimant la trampa i això és el crim. Quan les estrelles legitimen la trampa. I és lleig i problemàtic. Quan jo jugava, a Anglaterra, en el sindicat de futbolistes, hi havia un exjugador que mirava tots els partits i qui havia fet trampes era amonestat per escrit. Entrava en una llista de persones no grates durant una setmana; i si reincidia durant un mes, i si hi tornava era multat econòmicament i figurava durant un any dins la llista. Mai vaig formar part de la llista, però és que no era la sanció, era l’estigma d’estar considerat així pel teu propi gremi. M’agradaria que l’AFE creés un codi d’ètica aquí.
Finalment acaba de conductor de programes de referència dins del món del periodisme esportiu. Quin és el seu mètode?
No ho sé. (Pensa). Jo no em veig a mi mateix... En el meu estil de fer periodisme hi ha una premissa, que acostumo a parlar amb els nois, tant de la ràdio com de la tele. Nosaltres tenim un enorme privilegi. (Assenyala per la finestra al carrer). Els transeünts, la gent amb els seus cotxes, furgonetes i bicicletes poden sentir i fer moltes coses al voltant de la vida, però no els escoltarà ningú. Poden votar cada quatre anys, poden manifestar-se, però no poden envair la sala d’estar. Nosaltres, sí. Això, en el meu abecedari, és la A. A vegades estem a la cafeteria i mires les llums dels pisos... és un privilegi poder envair les sales d’estar d’aquests llocs, i a la vegada una responsabilitat. Més enllà d’això, la meva forma de fer periodisme no te la puc dir, potser soc un contador de contes.
Es parla molt de l’estat del periodisme esportiu. Com el veu?
És estrany. En la tropa del periodisme esportiu a Espanya està formada per mils, hordes de persones que t’expliquen qui ha guanyat i qui ha perdut. Poques vegades un periodista esportiu rasca a sobre del vernís i es pregunta per què. Després hi ha certs programes de televisió, que de veritat es pensen que creen debat, quan realment acostumen a consistir a apujar el pa, a crits i posseint la raó.
Parlem de política. Ha estat molt crític amb el ‘Brexit’.
El Brexit és la pitjor notícia que he rebut a la meva vida. Recordo està astorat sobre la guerra de les Malvines, però hòstia! Sento vergonya del país del meu naixement i de la gent que va votar el Brexit. M’ha semblat que aquesta expressió democràtica ha tingut tints de xenofòbia, de racisme, de supèrbia, i no m’ha agradat gens. Ha decidit donar l’esquena a Europa, el mateix país que fa menys de 50 anys,al segle passat, va lluitar per alliberar del feixisme al continent europeu. Estic avergonyit, francament.
I què opina del que passa a Catalunya?
No em deixa de sorprendre una cosa. En els meus 30 anys donant voltes per Espanya cada cap de setmana en un lloc diferent, he pogut apreciar un país bellíssim i no sé amb quin racó em quedaria. Però quan parlo d’Espanya parlo d’un territori tremendament virtuós per la seva diversitat. I em sembla una mica decebedor que a nivell polític hàgim convertit la major virtut que té Espanya, que és la seva diversitat, en el seu principal problema. En el seu principal problema en el sentit que per ser espanyol s’ha de ser “així o aixà” i això hi treu l’element de viure i deixar viure. Espanya es compon de cultures diferents, de gent que té color de pell distinta, idiomes distints, i tot això hauria de ser beneficiós. Però intentar unificar Espanya perquè “ho dic jo”, o perquè es venen kits des de Madrid de què és que és ser un bon espanyol em sembla frustrant i erroni. I així, convertim la nostra major virtut en el nostre principal problema. Hem d’abraçar el fet que siguem tots diferents i hem de viure la vida d’acord amb qui i com som.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)