El club del Rif rebel

En la llengua amaziga que parlen els berbers del nord del Marroc, coneguda com a tarifit, Rif vol dir precisament riba, una designació que prové del fet que els territoris del Rif s’estenen a la vora del mar Mediterrani. Malgrat la seva proximitat a la costa, la del Rif és una regió muntanyenca, una circumstància que ha ajudat al seu aïllament i a la preservació de les seves ancestrals tradicions però que ha propiciat també que aquest territori sigui un dels més desafavorits del Marroc.

Aquest endarreriment econòmic, afegit a la identitat cultural pròpia dels seus habitants, que sovint ha estat perseguida per les autoritats, ha propiciat que al llarg de la història del Marroc independent el Rif sigui el principal focus de contestació del poder monàrquic establert a Rabat. Ja el 1958, tot just dos anys després de l’assoliment de la sobirania marroquina, la regió va protagonitzar una revolta contra les polítiques governamentals que marginaven el nord del Marroc i empobrien notablement el Rif. Aquell aixecament popular va acabar, el febrer del 1959, de forma tràgica ja que l’actuació de les Forces Armades Reials (FAR) va deixar el trist balanç de més de tres mil morts entre els insurgents. A més, va suposar el punt de partida d’una política constant de marginació i repressió contra els moviments populars rifenys. Precisament aquesta situació va derivar en l’esclat d’una nova revolta el 1984, de menys amplitud que la precedent, però que es va saldar amb desenes de morts i una elevada xifra d’empresonats fruit de l’actuació repressiva de les forces militars i policials marroquines.

Amb aquests antecedents, doncs, no és d’estranyar, fruit de la continuïtat de les polítiques d’empobriment i marginació del Rif conduïdes des dels poders centrals marroquins, que la tardor de 2016 esclatés de nou un moviment popular que protestava, en aquesta ocasió, contra el mal estat de les carreteres i la manca general d’infraestructures al Rif. Aquest moviment es va convertir en una autèntica rebel·lió popular després de la mort, el 28 d’octubre del 2016, del peixater Mohcine Fikri, triturat per un camió d’escombraries on va precipitar-se per tal de recuperar el peix que la policia li havia confiscat i que, per humiliar-lo, havia decidit llençar a la brossa.

Al-Hoceima, la ciutat rifenya on va tenir lloc el tràgic incident, es va convertir així en l’epicentre d’una revolta que encara perdura i que liderada per l’Hirak-Amussu, el Moviment Popular del Rif, reclama la dignitat i la millora de les condicions de vida dels habitants de la regió. El principal rostre d’aquest moviment popular és Nasser Zefzafi, que s’ha convertit en el referent dels insurgents, un fet que ha provocat que el dirigent rebel sigui sovint víctima de la repressió institucional o de grups que actuen sota la seva empara.

Més enllà de Zefazi, però, la revolta s’ha estès entre tots els àmbits de la vida del Rif i ha arribat també al futbol. De fet, Al-Hoceima, l’antiga Villa Sanjurjo que devia el seu nom colonial al general José Sanjurjo que va derrotar en la guerra del Rif les tropes d’Abd el-Krim, el president de l’efímera República rifenya vigent entre 1921 i 1926, té un equip a la primera divisió marroquina, la Joventut del Rif d’Al-Hoceima (Chabab Rif Al Hoceima), que s’ha convertit en l’estendard futbolístic d’aquesta marginada regió.

L’origen del club es remunta a l’època colonial espanyola, ja que va néixer el 1953, i sempre ha tingut la voluntat de representar la regió rifenya com ho demostra la denominació oficial que el club va adoptar des del seu mateix naixement i que fa una referència explícita al Rif, amb el qual vol identificar-se.

És obvi, doncs, que al llarg de les darreres dècades la Joventut del Rif d’Al-Hoceima ha estat estretament vinculada als fets que han marcat la història recent del Rif, especialment a les revoltes de les quals la regió ha estat escenari. Tot i així, la projecció del club s’ha multiplicat arran del seu ascens, el 2010, a la Botola Pro, la primera divisió marroquina, un fet que ha permès trencar, com a mínim en l’aspecte futbolístic, la tradicional marginació a la qual la regió del Rif es veia històricament condemnada.

Un exemple va quedar palès el març del 2017 quan, en plena revolta, Al-Hoceima va acollir la diputa del partit de la vintena jornada de la primera divisió marroquina que enfrontava la Joventut del Rif al Wydad Atlètic Club (WAC) de Casablanca. Un matx amb una inequívoca lectura política ja que enfrontava l’equip del Rif empobrit i rebel amb un dels grans clubs de la capital econòmica del país, precisament en un moment en el qual la tensió era màxima als carrers d’Al-Hoceima.

La policia marroquina va prohibir l’entrada a l’estadi del dirigent rebel Nasser Zefzafi, simpatitzant declarat de la Joventut del Rif i antic integrant de Los Rifeños, el principal grup d’animació de l’equip d’Al-Hoceima que té a les seves files nombrosos integrants del Moviment Popular i que llueix amb orgull la bandera amaziga a les graderies del seu estadi. La decisió va escalfar els ànims dels aficionats locals com també van fer-ho les provocacions dels seguidors visitants fins al punt de desencadenar una autèntica batalla campal.

Després del partit, que va acabar amb victòria visitant, Zefzafi va acusar les autoritats marroquines d’haver permès la violència dels seguidors més radicals del WAC que, segons va apuntar, van actuar per encàrrec i sota la permissivitat d’una policia que fins i tot va arribar a obrir les portes de l’estadi per tal d’empènyer els aficionats dels dos clubs a enfrontar-se físicament. De fet, diversos integrants del Moviment Popular del Rif presents a l’estadi que posteriorment van voler anar a denunciar a la policia la violència dels seguidors més radicals arribats de Casablanca van trobar-se amb la següent resposta policial: “Aneu a queixar-vos a Zefzafi!” El fet és que els incidents a l’estadi van provocar que la violència s’estengués posteriorment arreu d’Al-Hoceima i que els joves locals ataquessin els aficionats del WAC que havien quedat dispersos per la ciutat.

Els incidents en el marc del partit no fan sinó evidenciar el simbolisme creixent que la Joventut del Rif ha adquirit a mesura que la revolta popular ha anat consolidant-se, la qual cosa posa de manifest que el club ha esdevingut, d’alguna manera, un dels estendards del Rif rebel.

Una situació que contrasta amb la de l’altre club de la localitat rifenya, el Raja d’Al-Hoceima, una entitat esportiva amb força menys història ja que va ser creada el 1995, i que és, a més, un filial del Raja de Casablanca, un dels grans clubs de la capital econòmica del Marroc. La rivalitat entre els dos equips veïns transcendeix, doncs, l’àmbit estrictament esportiu i reforça la idea que la Joventut del Rif, que congrega les simpaties de la majoria dels habitants d’Al-Hoceima, és el club far del Rif rebel i encarna en el pla futbolístic la voluntat reivindicativa que, al llarg de la història recent, ha manifestat reiteradament aquesta regió.