Ha estat com una tempesta tropical, imprevisible, d’aquelles que et deixen absolutament xop. No hi havia núvols sobre el Santiago Bernabéu i cap previsió meteorològica feia augurar precipitacions, però l’equip de Zinedine Zidane ha quedat calat fins als ossos. “Això és futbol: quan la pilota no vol entrar, es poden donar aquests resultats”, resumia dimecres el marsellès, que, ni tan sols 110 dies després de tastar la glòria a Cardiff aixecant la seva segona Champions en un any i mig a la banqueta blanca, escolta com Chamartín xiula i es desespera, i com la gent, insaciable, remuga veient el pitjor inici de lliga del seu equip en més de dues dècades. El València va esgarrapar un punt en una estrena tolerable, sobretot tenint en compte la bona cara que fa l’equip amb Marcelino; el Llevant va doblar l’aposta en una exhibició d’orgull i una gran actuació del seu porter, Raúl Fernández-Cavada, i el Betis va acabar d’enfosquir el cel del Madrid, que ja no és tan blanc ni tan plàcid, i que, sobretot després del gol de Toni Sanabria, intenta trobar explicacions a un embús mental i futbolístic desconcertant.

Segur de si mateix, exultant en la forma i en el fons, el Madrid havia confirmat les sospites d’una nova forma de vida en la supercopa d’Espanya, competició en què els blancs van fer tastar al Barça la seva pròpia medicina: elegants i mecànics amb la pilota, intensos i agressius quan no la tenien. De sobte, però, ha arribat la foscor d’un inici de lliga sense fil argumental, sense més justificació que “la falta d’efectivitat”. Un escàs botí de 2 punts de 9 va portar Florentino Pérez a trepitjar els vestidors la nit de dimecres. “Només va baixar a donar ànims; no canvia res”, va matisar Zidane. Però l’ansietat de l’equip i de l’entorn és tan evident com l’escassa resposta que està tenint el tècnic francès per reconduir algunes situacions. Tot i venir reforçat per una victòria de prestigi a Anoeta, i a més dimensionant futbolistes menys habituals com ara Théo Hernández i Borja Mayoral, Zizou va tenir una influència evident en el col·lapse de l’equip contra el Betis. Quique Setién li va guanyar una batalla tàctica convertida en trinxera en la segona meitat, en què l’entrenador blanc no va ser capaç d’injectar calma i seny a un equip que ja funcionava a toc de corneta, sense ordre ni concert. El resultat es feia passar per sobre del joc en lloc de ser-ne la conseqüència. En ple atac de paranoia, l’equip fins i tot va estar a punt de jugar amb dotze homes. Mateu Lahoz va impedir que es produís un nou episodi sense sentit com el de Denis Txeritxev al Carranza. I retirar Modric per fer entrar Mayoral va acabar de convertir el Madrid en un caos, incapaç d’organitzar-se i d’harmonitzar els atacs. Només pel múscul ofensiu dels davanters, va estar a punt de guanyar, però la falta de coherència el va empènyer a un precipici del qual ni tan sols Cristiano, redimit dels seus pecats, el va poder rescatar. Si bé l’equip blanc va centrar 46 vegades a l’àrea i va fer més del doble de rematades que el Betis (27 a 12), ho va fer tot des del desordre i, a 7 punts de distància del Barça, viu en un nou estat d’incertesa.