El 25 de setembre passat, el Kurdistan del Sud, el territori kurd sota sobirania iraquiana, va votar de manera massiva en favor de la independència durant el referèndum que el govern regional havia decidit promulgar malgrat l’oposició de Bagdad. L’elevada participació i l’àmplia victòria independentista situen aquesta regió a les portes de convertir-se en l’embrió de l’estat kurd, un fet que fa tot just unes dècades era tot un somni per als ciutadans del Kurdistan iraquià.

En el procés que ha acabat decantant els kurds iraquians cap al sobiranisme hi ha tingut un paper inqüestionable el futbol, que ha sigut mirall de la història kurda recent però també un vector important a l’hora de desenvolupar el seu nacionalisme.

El principal club del Kurdistan del Sud és l’Erbil Sport Club, una entitat poliesportiva situada a la capital d’aquest territori que és designada tot sovint pels seus afeccionat com a Hewlêr, el nom kurd de la ciutat d’Erbil. Aquest club va néixer el 1968, en un context de revolució nacional kurda a l’Iraq que va desembocar en un tímid reconeixement de la seva autonomia per les autoritats iraquianes.

Malgrat tenir els seus orígens en aquests efervescents anys seixanta, el cert és que l’Erbil va haver d’afrontar les seves primeres dècades d’existència en un context de repressió que es va accentuar després de l’accés de Saddam Hussein al poder, el 1979, i de l’esclat de la guerra entre l’Iran i l’Iraq, tot just l’any següent. Durant el mandat de Hussein, el poble kurd va viure en condicions extremadament difícils. Els seus integrants eren sistemàticament perseguits i marginats de les esferes de poder, un fet que, en l’àmbit del futbol, quedava clarament exemplificat per l’exclusió dels jugadors kurds de la selecció iraquiana.

Paradoxalment, en els anys de més repressió contra els kurds de l’Iraq, l’Erbil va obtenir el seu principal èxit esportiu fins al moment quan, el 1987, va assolir per primer cop en la seva història l’ascens a la primera divisió iraquiana. Fins aleshores, el club far dels kurds de l’Iraq havia vegetat per les categories inferiors del futbol estatal. El destí va voler que l’Erbil accedís a la màxima categoria coincidint amb el desenvolupament de la major operació repressiva que el govern de Hussein havia realitzat mai contra el poble kurd, una operació militar que, sota el nom d’Anfal i dirigida per Ali el Químic, cosí del mateix Saddam, va provocar la mort de desenes de milers de kurds entre els anys 1986 i 1989. L’Erbil no es va lliurar d’aquesta persecució i la seva evident identitat kurda va propiciar que durant la disputa de partits contra clubs àrabs fos víctima de tota mena d’insults. Una situació que es va accentuar després de la guerra del Golf del 1991, que òbviament va forçar la interrupció de la lliga iraquiana, quan, arran de l’actuació de la coalició internacional, el Kurdistan va passar a ser un territori autònom que va constituir un govern regional. Entre els càntics que les aficions rivals dedicaven a l’Erbil, destacaven els que titllaven els kurds com “els jueus de l’Iraq”.

Aquesta oposició va reforçar la identitat del club, que utilitzava la llengua kurda al seu escut i que, el 2001, va decidir batejar el seu estadi amb el nom de Franso Hariri, antic governador d’Erbil, dirigent històric del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK) i actiu protagonista de la revolució kurda dels anys seixanta. Un estadi que, per cert, ha estat escenari del míting més gran en favor de la independència durant la campanya del recent referèndum.

La certa prosperitat que el territori kurd va viure gràcies a la seva autonomia de Bagdad va permetre a l’Erbil convertir-se en un club important del futbol iraquià. El 2003, quan la lliga va ser novament interrompuda fruit de la invasió liderada per les tropes americanes, el club kurd encapçalava el campionat.

El resultat de la invasió del 2003, que va foragitar Saddam Hussein del poder però va generar una forta inestabilitat, va propiciar que els kurds iraquians consolidessin l’autonomia i el govern regional i que el seu territori es convertís, ironies de la història, en el més segur del conjunt de l’Iraq. Aquest fet va permetre a l’Erbil emergir com un dels grans clubs del nou campionat iraquià, capaç d’atreure a les seves files els millors jugadors àrabs que preferien viure a la tranquil·la Erbil abans que fer-ho a la convulsa Bagdad. A conseqüència d’aquesta nova situació, l’entitat kurda va aconseguir trencar, el 2007, l’hegemonia dels clubs bagdadins que s’havien imposat en tots els campionats iraquians des del 1990. L’equip de la capital del Kurdistan iraquià no només va assolir la fita d’arrabassar-los el títol sinó que ho va fer durant tres temporades consecutives evidenciant un canvi de tornes en el futbol iraquià que es va completar amb el triomf d’un altre equip kurd, el del Duhok el 2010, i amb un nou títol per als d’Erbil, el 2012.

Aquest període va coincidir amb una efervescència de la selecció iraquiana que, el 2007, va guanyar la copa d’Àsia de nacions amb un equip integrat per jugadors àrabs (sunnites i xiïtes) i kurds en una victòria que va ser molt celebrada també al Kurdistan. L’auge independentista dels últims anys, però, ha allunyat els kurds de la selecció iraquiana. De fet, a Erbil ja ningú va celebrar que, el 2014, el combinat sub-21 iraquià s’imposés en la copa d’Àsia. Els kurds preferien estar pendents de la seva pròpia selecció, la del Kurdistan iraquià, creada el 2006 i que malgrat no tenir reconeixement oficial ha participat des del 2008 en la Viva World Cup, un mundial alternatiu que agrupa federacions no reconegudes per la FIFA i que, precisament el 2012, es va celebrar al Kurdistan i on els kurds es van alçar amb el seu primer gran triomf internacional.

Aquesta selecció del Kurdistan del Sud, que després del resultat del referèndum del setembre aspira a ser reconeguda oficialment, estava integrada per jugadors dels principals clubs kurds de l’Iraq, amb l’Erbil i el Duhok al capdavant. De fet, el futbol ha tingut un paper clau en l’extensió del nacionalisme, al qual han contribuït tant la selecció com el mateix Erbil SC, un club que es va convertir en el primer representant del futbol iraquià a disputar una final continental, la que el va enfrontar a l’Al-Kuwait el 2012, precisament a l’estadi Franso Hariri i on, malgrat la derrota, els seguidors locals van omplir les graderies de banderes kurdes i de consignes que reclamaven que “el Kurdistan no és Iraq”.

La derrota en una nova final continental, el 2014, va marcar l’última gran fita del club d’Erbil, que en els últims anys ha hagut de fer front a una situació econòmica complicada i a un odi creixent entre els clubs àrabs, especialment xiïtes, que l’acusen de complicitat amb Estat Islàmic malgrat que els peixmergues kurds estiguin a la primera línia del combat contra Daesh. De fet, els càntics que es van sentir, durant la temporada 2016-17, a l’estadi de l’Al-Najaf, un club xiïta bagdadí, i que proclamaven que “Erbil i els peixmergues són Estat Islàmic”, van acabar provocant que el club de la capital kurda decidís retirar-se de la lliga iraquiana quan només se n’havien disputat dotze jornades. Aquesta decisió va motivar el seu descens administratiu a la segona divisió, una categoria on els kurds tenen l’esperança de no competir si la independència que el seu poble va votar en el referèndum acaba esdevenint aviat una realitat.