A la cama, el tatuatge d’una favela i una inscripció per sempre: “Vostè pot sortir de la favela, però la favela mai surt de vostè.” Al pit, el símbol dels Jocs Olímpics. I pel mig, una història de tants i alhora de tan pocs, d’un elegit entre els 200 milions de brasilers. Una pilota, el carrer, la glòria. I en el cas de Luan Vieira (São José do Rio Preto, Brasil, 1993) una lluita en alguns moments silenciosa. Nascut a l’interior de São Paulo i criat en una de les incomptables comunitats del gegant sud-americà, l’ara estrella del Grêmio mai va ser detectat per les acadèmies dels millors clubs de l’estat: ni el São Paulo, ni el Palmeiras, ni el Santos. I, de fet, va tenir dificultats per transcendir en clubs menors com el Tanabi i l’América São Paulo. “Quan va venir i el vam veure ens va sorprendre que ningú d’allà s’hi hagués fixat. São Paulo és considerada la capital del futbol brasiler, i Luan, de talent, en tenia”, observa Bugre, aleshores entrenador de les categories inferiors del Grêmio. De fet, per a Luan, no va ser fàcil ni mantenir la il·lusió en l’esport que havia après a estimar al carrer i va estar a punt de deixar-ho córrer sent molt jove. El gir de guió, va arribar de miracle, quan l’América São Paulo, club de la seva localitat natal, va acceptar inscriure’l en la copa São Paulo de futbol júnior, una competició que atrau vistaires de tot el país. Va ser allà on Luan va cridar l’atenció del Grêmio –també de l’Inter de Porto Alegre– i va acceptar desplaçar-se fins a Rio Grande do Sul, ja amb 19 anys, on va començar a escriure una història que mai s’hauria imaginat.

“Al principi, el fèiem jugar bastant a la banda, perquè era feble físicament, però era hàbil”, explica Bugre. “Va haver de seguir un pla per guanyar cos, però ràpidament es va obrir pas fins al primer equip.” De plantejar-se deixar el futbol fins al Brasileirão en un any escàs, i d’allà als Jocs de Rio 2016, en què Luan va tenir una sintonia especial amb Neymar i Gabriel Jesús camí d’una medalla que era l’últim buit de glòria en el palmarès de la verdeamarelha. “Luan és creatiu, diferent, té habilitat i una manera diferent de pensar”, el va definir aleshores Ronaldinho Gaúcho. No especialment ràpid, però sí de bona tècnica i amb arribada al gol, l’espigat atacant de São José de Rio Preto ha evolucionat el seu futbol, primer reubicant-se com a fals davanter centre i enguany actuant al darrere d’un ariet de referència, habitualment Lucas Barrios, i adquirint estatus d’estrella. Amb totes les conseqüències. Perquè a principi del 2016, en plena crisi de resultats de l’equip tricolor, un grup d’aficionats van acudir a la ciutat esportiva del Grêmio per omplir-li el cotxe de pipoca, de crispetes, acusant-lo de pipoqueiro, un terme utilitzat al Brasil per assenyalar aquells futbolistes que no tenen sang, que els falta raça. Però Luan s’ha acabat menjant les crispetes a còpia de talent i empenyent el club de Rio Grande do Sul a la final de la copa Libertadores deu anys després i en una fase de la història dura per al tricolor, que ha vist com el seu etern rival, l’Inter, conqueria el continent en dues ocasions (2006 i 2010). Tot i l’interès de clubs com el Liverpool i sobretot l’Spartak de Moscou, Luan va declinar la possibilitat de saltar a Europa l’estiu passat amb l’esperança d’escriure una història que encara el seu capítol final gràcies als seus dos gols en l’anada de la semifinal contra el Barcelona de Guayaquil. El Lanús espera a les portes d’un títol que el club de Porto Alegre no guanya des del 1995 i que el consagraria com a història viva, escassos anys després d’aquelles tardes de favela, del barri que encara du a dins i que l’ha fet superar moments difícils, però sempre amb una pilota entre els peus.