El Grêmio de Porto Alegre tindrà la seva anhelada final. Amb enormes dificultats i lluny de la seva versió més convincent, el conjunt gaúcho es va valer de l’ofici per imposar-se al Pachuca mexicà, campió de la Concacaf, en un partit força feixuc, sense un dominador clar i en què el campió de l’Amèrica del Sud, històricament favorit per tradició i potencial, va tenir moltes dificultats per aglutinar joc, orfe d’Arthur, mirant-s’ho des del Brasil, i sense idees per enllaçar amb el talentós Luan, que va haver de retrocedir molt per tocar pilota i exhibir la seva clarividència. Només en alguna acció aïllada, a pilota aturada d’Edílson –lateral amb un colpeig portentós– va aconseguir inquietar la porteria del Conejo Pérez, que amb 44 anys s’ha convertit en aquesta cita en el futbolista més veterà de la història del mundial de clubs.

El Pachuca, club econòmicament saludable i amb un bon futbol de base, va competir de tu a tu, amb moments de més lucidesa, sobretot gràcies a la figura d’un Keisuke Honda ahir especialment aplicat. Però el criteri del migcampista japonès no va ser suficient tampoc per marcar una pauta i, encara que Guzmán –primer amb una rematada que va rebutjar Marcelo Grohe i després amb una rematada de cap que va marxar per poc–, ho va intentar, el Pachuca va acabar caient per KO, víctima d’un gran gol d’Evandro, que va fulminar Pérez amb una paràbola al pal llarg per enviar el Grêmio a la final de dissabte, amb molta angoixa però amb el desig intacte de poder calibrar el seu potencial amb el Madrid.