El Sevilla va haver de mastegar la nit, que va ser feixuga, complicada com la seva temporada, però va acabar deixant sense resposta un Leganés de coratge infinit però de recursos limitats, incapaç de canviar les seves pulsacions per ocasions de gol i que va acabar claudicant davant el potencial d’un rival que torna a sentir el gust d’una final de copa, la novena de la seva història, i que sobretot torna a bategar amb força per un projecte que vivia dies d’incertesa.

El Leganés no va trigar a evidenciar que si havia de morir, seria dempeus. Que si el Sevilla era millor, que si acabava pesant el bagatge i el potencial dels andalusos, seria davant una resistència dolça, alegre. Contra una pressió viva, plantejada en alguns moments per tot el camp, amb dues bandes esmolades, amb El Zhar i Amrabat, amb un mig del camp dotat pel criteri de Gabriel Pires i amb la presència sempre incòmoda d’un Beauvue que va trigar dos minuts a rematar a porteria i alterar la calma d’un Sergio Rico que arribava al partit en hores baixes.

El Leganés no es va deixar intimidar per l’infern del Pizjuán. Ni per un himne que guanya partits. Tampoc per la Giralda, per molt orgullosa que estigui de ser sevillista. La posada en escena va ser de tu a tu, però en el cara a cara també hi havia el risc de rebre primer l’andanada d’un Sevilla que havia arribat fins aquí a cops de volant, en una temporada en alguns moments desenfocada, però amb ingredients de campió. Tampoc li va pesar l’escenari, a l’equip de Montella, que es va intentar recolzar sempre en Banega per governar i sobretot per donar una primera queixalada a la moral del Lega, en una acció plena de força i de convicció d’un Muriel que, després d’eliminar Diego Rico per potència i de guanyar un parell de rebots dins l’àrea, va acabar entregant el gol mastegat a Correa.

Si una cosa mai li va faltar al Leganés va ser mentalitat, fins i tot en l’adversitat. Venia de molt lluny fins a aquesta semifinal per abaixar els braços, des de les catacumbes de la segona B fa tan sols quatre temporades, però les fogonades del Sevilla sempre van ser més poderoses que les intencions d’un conjunt pepinero que abans del descans encara va veure com Tito havia d’avortar un nou somriure sevillista traient dues pilotes de sota els pals, una a Banega, després d’una altra exhibició de força de Muriel, i una altra d’Escudero.

El partit va ser sempre tens, sense monòleg, amb poca pausa més enllà d’algun detall sagrat del Mudo Vázquez, que congelar el Pizjuán amb un túnel d’hemeroteca a Amrabat. El Leganés va intentar posar llenya a la nit. El Sevilla no li va saber treure importància. Li va costar refredar l’escena amb el govern de la pilota i es va haver de conformar amb combatre fins al final cada pilota, amb córrer tant o més que un rival enverinat, que en les tres últimes eliminatòries havia aconseguit redreçar el seu destí amb els partits a domicili.

Vestit de verd esperança, el mateix color amb què va assaltar el Bernabéu en els quarts de final, el Lega va tenir la pròrroga a tocar fins al final. Ho va intentar amb esma. Fins i tot amb recursos originals, com la presència de Martín Mantovani al més pur estil Alexanco en el tram final, però li va faltar lucidesa per definir, la que va sobrar a Franco Vázquez per apagar les llums de la semifinal abans d’hora, col·locant una pilota lluny de l’abast de Champagne i encenent les esperances d’un Sevilla que torna a somiar enmig un any complicat.