“Mariano té el gol.” Ras i curt. Així va explicar Zinedine Zidane l’any passat per què comptava amb Mariano Díaz (Premià de Mar, 1 d’agost del 1993) per al primer equip del Madrid. I és que el davanter català és golejador des del bressol, té el gol a la sang, gravat a foc. “Quan era petit feia quatre o cinc gols en cada partit”, recorda Enrique Pimpinela, un home vinculat durant més de trenta anys al CE Premià i el responsable de fer que Mariano trepitgés un terreny de joc per primer cop: “Ell estava amb el seu germà i el seu avi, que era molt amic meu, jugant a pilota al parc i quan vaig veure com la tocava li vaig dir al seu avi que me’l portés al camp, que allò que feia no era normal en un nen de 4 anys.”

Dit i fet, al Premià, d’on és, va començar la carrera d’un futbolista que permanentment ha tingut el gol com a modus vivendi. Al Premià, a l’Espanyol, a la Fundació Sánchez-Llibre i al Badalona, arreu on ha passat, ho ha demostrat. “Tenia la porteria entre cella i cella”, repeteix Manolo Márquez, l’extècnic de Las Palmas, que el va entrenar al primer equip del Badalona just abans que el Real Madrid el fitxés per al juvenil. “Tenia unes condicions físiques espectaculars i un xut potentíssim. Era un nano de 17 anys, i en els entrenaments era ell qui atonyinava els dos centrals, que eren Alejandro Vázquez i Antonio Robles, de 36 anys un i de 33 anys l’altre”, rememora Márquez.

Anar al Madrid va ser un canvi de dimensió. Del juvenil va passar al C i d’aquest al B, en què en l’última campanya que hi va ser va fer 27 dianes que el van catapultar al primer equip blanc dirigit per Zidane, que ja el coneixia d’haver-lo tingut al filial. Allà, però, a l’ombra de dos davanters de classe mundial com Benzema i Morata, les oportunitats van ser molt escasses, encara que sempre que li van demanar, va respondre. De fet, la seva mitjana golejadora va ser formidable: un gol cada 60 minuts, en una temporada en què en va marcar cinc –un en la lliga i quatre en la copa–, va disputar catorze partits i només va jugar 303 minuts. “Sempre ha tingut molt gol”, explica Márquez. “Ja se li veia. Tenia el gol al cap”, coincideix Pimpinela, que relata una curiosa anècdota: “Quan era canalla i es va començar a entrenar, els separaven per equips, cinc contra cinc, i a ell tant li feia, agafava la pilota i se n’anava cap a la seva porteria. Només volia fer gol.”

Marcar, doncs, és gairebé instintiu per a Mariano, i a França, no ho ha deixat de fer. Va aterrar a l’estiu a l’Olympique de Lió per rellevar Alexandre Lacazette i el repte no li ha pesat. El davanter de 24 anys acumula setze gols en totes les competicions –catorze en la lliga, un en la copa i un a l’Europa League– i en la lliga només Cavani, Neymar, Falcao i Nabil Fekir n’han fet més que ell. “La seva evolució ha estat brutal”, assevera Márquez. “Quan aconseguia la pilota, amb aquesta arrancada i potència que tenia, era difícil d’aturar. De vegades, li faltava aixecar el cap i veure la passada, però tampoc li calia, perquè amb la seva gambada ja arribava”, completa l’entrenador. Sempre amb la diana al cap, és aquest un dels punts que Bruno Genesio, el seu actual preparador, li demana que millori, associar-se més amb els companys en els últims metres. “És molt hàbil de cara al gol, però ha de millorar la relació amb els altres davanters, compenetrar-se’hi millor. Tenim feina en aquest sentit”, va dir recentment el tècnic francès. Mentrestant, Mariano segueix aprenent, creixent i, evidentment, marcant. “Cada vegada estic més ben adaptat a l’equip i al futbol de França. Intento esforçar-me cada dia per progressar i estic content”, manifesta l’ariet català, tota una amenaça per al Vila-real, en l’anada dels setzens de final d’Europa League que els groguets disputen avui en feu lionès.