Habituat a ser a l’ull de l’huracà en els últims anys, Arsène Wenger sembla escriure els últims relats d’una història amb l’Arsenal que sembla que no té fi. Amb contracte fins al 2019, el futur del preparador alsacià s’ha convertit partit rere partit en un motiu de debat recurrent a les graderies de l’Emirates entre partidaris i detractors de la seva figura després de més de dues dècades liderant la nau gunner. “No sé si és la situació més difícil a la qual he hagut de fer front”, reconeixia recentment Wenger després de caure derrotat 0-3 a mans del City dues vegades de forma consecutiva, primer en la final de la copa de la lliga i poc després en la Premier. Sensacions futbolístiques a banda –l’equip mostra cada cop menys capacitat per competir davant els equips capdavanters–, els números donen l’esquena a un Arsenal que continua acumulant rècords negatius de forma alarmant.

Absent de la Champions per primer cop des que Wenger va assumir les regnes de l’entitat del nord de Londres la temporada 1996/97, després de 19 participacions consecutives, la contractació dels dos reforços més cars de la història del club –Aubameyang va costar 64 milions d’euros i Lacazette 53 milions d’euros– no ha permès fer el salt qualitatiu esperat. La venda d’Alexis Sánchez en el mercat d’hivern, a més, ha deixat l’equip orfe del seu futbolista franquícia en el tram decisiu del curs. “El meu futur és el que menys em preocupa. Sempre he respectat els meus contractes i he dit no a alguns dels millors equips del món per aquest motiu”, es vantava Wenger, aferrat més que mai a l’Europa League com a taula de salvació.