Mohamed Salah (Nagrig, Egipte, 1992) encara recorda els dies en què entrava al Caire de forma anònima perseguint un somni. Tres hores d’anada i tres de tornada, cada dia, només per entrenar. Avui, i vivint a milers de quilòmetres, és omnipresent en la bulliciosa capital egípcia. Anuncis gegants, grafits a les parets i, sobretot, la passió de la gent. “Abans el país es paralitzava per veure un Barça-Madrid, ara la gent només vol veure el Liverpool”, explica el periodista egipci Adel Koraiem. “Als carrers es criden els seus gols com si fossin els de la selecció i fins i tot havent-hi partit de l’Al-Ahly (el club més popular del país) als cafès la gent demana que posin la Premier. Volen veure Salah”, continua.

Egipte no es va adonar que era davant un fenomen històric fins que Mohamed Salah ja vivia a Suïssa. Criat a Nagrig, a 120 quilòmetres del Caire, la seva història va començar al carrer i en un petit club social que avui duu el seu nom. “Tenia una determinació enorme per demostrar al món els seus esforços”, ha explicat qui aleshores era el seu entrenador, Gamri Abdel-Hamid Al-Saadani, en un reportatge de France-Press. Un acord de col·laboració amb l’Arab Contractors, club de la capital, va permetre al veloç atacant, de 14 anys, estirar un fil que acabaria amb Anfield cridant el seu nom anys després. Eren dies de carretera, d’un autobús interminable entre casa seva i els entrenaments. I també de no anar a classe. “Només anava a l’escola durant dues hores aquella època. Si no fos futbolista, ara tot seria complicat”, ha reconegut el mateix Salah, fill d’una família treballadora que va sortir del país de puntetes, sense arribar a triomfar amb la samarreta de cap dels clubs grans d’Egipte. Al Zamalek, no hi va anar perquè el seu president d’aleshores, Mamdouh Abbas, va dir que no tenia prou qualitat per fer-ho. “Nosaltres vam jugar contra ell el 28 de gener de 2012. Vam guanyar 2-0 però ja vam veure que Mohamed, que tenia 19 anys, era un futbolista ràpid en conducció, que feia gols, que et creava problemes al contraatac. El teníem en el punt de mira”, diu l’argentí Óscar Elizondo, aleshores al cos tècnic de l’Al-Ahly.

Tres dies després d’aquell partit, a més, la tragèdia de Port Saïd va tenyir de negre el futbol egipci i la lliga es va cancel·lar. A més, el Basilea ja havia fixat els seus ulls sobre Salah durant el mundial sub-20 de Colòmbia del 2011 i l’acabaria fent travessar la Mediterrània cap a una aventura que no sembla tenir sostre. Un doblet contra el Chelsea en la Champions cridaria poderosament l’atenció del poble egipci. “En aquell moment la gent va començar a seguir-lo de veritat”, diu Adel. També la de l’equip londinenc, que l’acabaria fitxant l’estiu següent.

Sota la mirada de José Mourinho, Salah no seria més que un secundari sense llustre, però després d’un pas enriquidor per la Serie A, entre Florència i Roma, l’extrem de Nagrig ha tornat a la Premier per conquerir-la. Entre la seva velocitat i les idees de Klopp, el còctel ha resultat explosiu. I amb una onada expansiva que ha agitat els carrers de tot Egipte. Els seus gols, i ja en són 28 en la lliga, es criden com si fossin en directe al nord d’Àfrica i la seva popularitat s’enlaira fins a límits que traspassen les llegendes més consolidades al seu país. “Com que no ha jugat ni a l’Al-Ahly ni al Zamalek, l’estima tothom. Aboutrika, per exemple, és una referència però està molt identificat amb l’Al-Ahly. Com Mido amb el Zamalek, i aquí hi ha una rivalitat molt forta. Però Salah és el jugador de tothom”, afirma Adel Koraiem.

A tan sols 25 anys, l’extrem del Liverpol ja és el segon futbolista egipci que és elegit el millor jugador d’Àfrica. El primer va ser Mahmoud El Khatib el 1983, una dècada abans del naixement d’una bala que ha posat d’acord una nació turbulenta i que s’encomana a ella per viure amb un somriure el seu segon mundial. El primer en 28 anys.