La festa dels modestos

Al voltant de 35.000 persones inundaran aquest vespre les tribunes de l’estadi de la Beaujoire, la casa del Nantes, que per un dia serà la del modest Les Herbiers. Mai abans tantes persones havien comprat entrada per assistir a un enfrontament entre dos clubs de tercera divisió en territori francès. I no es tracta de cap experiment. Tant el club de la comuna de Vendée –a una vuitantena de quilòmetres de Nantes– com el seu contrincant aquest vespre, el Chambly –fill de la comuna d’Oise, al nord de París– s’han llaurat la possibilitat de sentir-se grans sobre el camp de batalla, tots dos eliminant rivals d’entitat superior per plantar-se en unes històriques semifinals de la Coupe de France. Els primers van donar bona fe d’històrics com el Lens i l’Auxerre en fases anteriors. El Chambly pot dir que va deixar pel camí l’Estrasburg, club de la màxima categoria. A un dels dos l’espera París, l’exuberant Saint Denis, en una final que, si no hi ha sobresalts dimecres –el PSG juga l’altra semifinal contra el Caen–, donarà lloc a una final de contrast infinit. Abans, però, la gran festa del futbol modest es viu aquest vespre a Nantes.

Tots dos senten que la història els pertany, que el destí els mereix, que aquest és un premi a la superació. La de Les Herbiers ve de lluny, ja que amb un segle de vida com a institució, la temporada 2015/16 va pujar per primera vegada a tercera divisió i enguany, en plena lluita per no perdre novament el seu estatus actual en la lliga, li ha arribat un àngel de la guarda anomenat Stéphane Masala, un jove entrenador que va assumir el càrrec de forma interina i en situació agònica i ha instal·lat l’equip en una confortable novena posició en el campionat i ha construït el somni de la copa, i avui el centre de Les Herbiers, d’uns 16.000 habitants, llueix orgullós el vermell i el negre del seu equip. “Aquí no hi ha estrelles, només dinamisme i compromís”, ha assegurat Michel Landreau, president del club des de fa una dècada i capaç de copsar l’essència de la institució: “Soc un emprenedor i Vendée és terra d’empreses. Per completar el nostre petit pressupost de dos milions d’euros, ens ajuden la regió, el departament i també 120 socis locals. Aquí el jugador que més cobra està al voltant dels 3.000 euros (el salari mínim a França són 1.480,27 euros)”, assegura.

Per al Chambly, els colors del rival d’aquest vespre poden ser un estímul més en una història meteòrica. Les Herbiers vesteix com el Milan i un dels motius pels quals Walter Luzi, emigrant italià, va decidir fundar el seu propi club el 1989 va ser per posar-li una samarreta i un escut similars als de l’Inter, club del qual era aficionat. Des d’aleshores, els seus fills Fulvio i Bruno, president i entrenador, han cuinat una trajectòria que parla d’11 ascensos en 29 anys de vida, des dels estrats més baixos del futbol fins a una gesta en la Coupe de France sent un club coherent. “Potser no és dels que paguen més, però va molt al dia i fa les coses bé, amb un esperit molt familiar”, reconeixia a principis del 2016 Eduardo Rodrigo, migcampista del club.

Les Herbiers i el Chambly, dues històries similars, dos somnis paral·lels enfrontats per un últim desig: París. Només en podrà quedar un, però la història ja està escrita.