1997. És el darrer partit de la tercera divisió alemanya al camp de l’SC Faucht i quan Alberto Méndez (Nürenberg, 1974) mira a la tribuna ni tan sols imagina la silueta d’Arsène Wenger. “M’ho van dir al final del partit, però és que jo en aquella època no sabia pràcticament res del futbol anglès”, assegura. Recentment nomenat entrenador de l’Arsenal de Londres, un dels històrics d’Anglaterra, l’alsacià observa des d’una tribuna d’un estadi anònim, a pocs quilòmetres de Nürenberg. “Directament diria que aquell camp ni tenia ni té nom, era molt petit”, explica Méndez. I no només això. “L’endemà em va trucar un ajudant seu i em va dir que em volia per jugar a la Premier League”, rememora Méndez, que en poc temps passarà de la modèstia de l’SC Faucht a veure’s en un luxós hotel londinenc juntament amb Marc Overmars i Emanuel Petit, acabats de fitxar pels gunners.

Méndez, fill de gallecs establerts a Alemanya, no tindrà el destí més brillant i invertirà els cinc anys en què va ser propietat de l’Arsenal de cessió en cessió, però la seva història il·lustra el que va ser la revolució Wenger, un entrenador que, aterrat des del Japó, on va entrenar el Nagoya Grampus (1995/96), va ser capaç de canviar la mirada d’un club que venia d’una era rància amb George Graham, d’un futbol guanyador però mesquí. Wenger va refinar el paladar del país del joc directe i va encetar un procés a tots els nivells que potser l’ha acabat engolint els darrers anys, però que mirant enrere no té pal·liatius.

Wenger, que va ser rebut amb el famós titular “Arsène... who?” de l’Evening Standard el 22 de setembre del 1996, deixarà l’Arsenal a final de la temporada, després de 22 anys d’empremta intensa, distorsionats per una darrera dècada decadent, en què el traspàs de Highbury a l’Emirates i la despesa enfilada dels nous rics de la Premier League han apartat els gunners del focus. Però tot el que viu avui la Premier League, Wenger ja ho ha imaginat abans. Alberto Méndez només va ser una de les primeres puntades de l’alsacià en una xarxa de reclutament que ha contribuït a la globalització del futbol anglès i que en algun moment va fer de l’Arsenal un club amb un gust especial, capaç de seleccionar i potenciar el seu propi talent, amb Cesc Fàbregas com a gran exponent.

Van ser els fruits d’una aposta per l’evolució a tots els nivells, de la recerca de jugadors fins a la manera de jugar, passant per factors elementals com els hàbits i alimentació del professional. “No podem negar que a l’Arsenal hi havia una cultura de beure i Wenger va fer veure a gent com Tony Adams, Martin Keown i David Seaman que havien de tenir cura del seu cos, els va allargar les seves carreres”, ha explicat algun cop l’exdirigent de l’Arsenal David Dein.

“Va ser arribar Arsène i Adams va admetre que era addicte. En aquella època hi havia l’hàbit de donar dos dies lliures i després dels partits hi havia jugadors que s’emborratxaven i algun cas de cocaïna, fins i tot”, explica Méndez, testimoni d’una transició cap a un futbol de toc i combinació. “Els entrenaments eren molts dinàmics, jo diria que se suava més que en els partits, i per jugar així calia jugadors de qualitat”, opina. I Wenger els va trobar. De la classe infinita de Denis Bergkamp fins a l’estilitzada gambada de Thierry Henry, passant per la classe de Robert Pirès i l’autoritat de Patrick Vieira.

En poc més d’un lustre, Wenger va passar de ser observat amb recel, d’escoltar com el rumor del futbol anglès el qüestionava, a construir un equip perfecte. The invencibles. Campions de la Premier sense perdre cap partit la temporada 2003/04. Va ser la seva gran obra.

Orfe de glòria europea –enguany encara podria guanyar l’Europa League–, ofegat en la nit de París el 2006, quan el Barça va encetar la seva era daurada amb el gol de Belletti, per a Wenger va suposar una caiguda que ha acabat amb l’afició de l’Emirates reclamant reiterades vegades un comiat que arriba ara, lluny d’un passat ple de llums, però amb un llegat que és “intocable”, segons va dir ahir Thierry Henry. “Ell va construir els millors equips contra els quals m’he enfrontat a Anglaterra”, va resumir Gary Neville, il·lustre rival del Manchester United de Sir Alex Ferguson. “Gràcies per tot, ja pots passar per sobre d’Herbert [Chapman] com el millor entrenador de l’Arsenal de tots els temps”, va tancar Tony Adams, segon jugador amb més partits en la història del club i símbol de l’empremta que deixa Wenger.