Sensacions contraposades, les viscudes en els darrers dies a Butarque. Certificada una temporada més la salvació matemàtica del Leganés tres jornades abans del final, l’alegria i la felicitat per la permanència contrastaven ahir amb el sabor agredolç de l’adeu d’Asier Garitano. Artífex de dos ascensos en tres anys, però sobretot protagonista per ser capaç de canviar la mentalitat d’una entitat a la qual ha dotat en l’últim lustre d’un segell propi lloat per propis i estranys, el preparador guipuscoà es va acomiadar en una multitudinària i emotiva roda de premsa. “La decisió ha estat molt difícil, però crec que és la que havia de prendre. Ho vaig comunicar al club quan vam assolir l’objectiu, tot i que no ho sento com un comiat. Soc fill adoptiu d’aquesta ciutat i soc un dels vostres, no me’n vaig. Vau tenir la mala sort d’adoptar-me com a fill i aquí em quedaré”, va afegir visiblement emocionat. En els darrers mesos, els rumors al voltant de Garitano eren cada cop més creixents a causa, en part, del silenci d’un tècnic que tan sols tenia marcada entre cella i cella la salvació abans de pronunciar-se respecte al seu futur.

Acompanyat de la presidenta, Victoria Pavón, així com del cos tècnic i dels empleats del club, Garitano va apel·lar a les seves “sensacions” per deixar el club madrileny i va descartar així que la seva sortida es produís per motius econòmics, tot i deixar enlaire que fos pel projecte esportiu. “Durant l’any hi ha hagut moments en què he pensat que era el moment. Crec que va ser després de l’eliminatòria contra el Madrid quan vaig decidir deixar-ho. Tot estava molt condicionat. No hi ha hagut res concret per decidir que marxo. Són sensacions que tens, però sense que hi hagi res específic. No tinc res amb cap equip”, va voler recalcar el tècnic de Bergara, per posar punt final així a un dels relats futbolístics més importants del futbol espanyol dels últims anys. D’un caràcter marcadament humil i fidel a una filosofia d’equip basada en una solidesa defensiva encomiable, l’arribada de Garitano ha permès al Leganés entrar en els llibres de la història del futbol.

Dos ascensos, de segona B a segona i de segona a primera, dues permanències de manera més o menys folgada –no ha trepitjat la zona de descens des de la seva arribada a l’elit del futbol espanyol– i la proesa d’eliminar el Madrid en la copa i plantar-se en unes històriques semifinals són la major carta de presentació d’un entrenador que ha demostrat àmpliament una notòria capacitat per administrar amb encert èxits i situacions complicades i per qui el fet de tenir el pressupost més baix de la categoria no ha suposat en cap moment un obstacle. “Sé que és complicat prendre decisions d’aquest tipus, però el que he demanat a altres persones ho havia de fer jo també. Me’n vaig tranquil amb mi mateix, sento que les coses són així”, va dir per acabar Asier Garitano, segon tècnic que més partits –assolirà la xifra de 198 duels comptant les dues jornades que queden de campionat– ha dirigit en la història d’una entitat per a la qual mai res tornarà a ser el mateix.