Internacional

Política i esport

Amb final tràgic

El 26 de desembre del 1948, el ‘Boxing Day’, l’estadi de Windsor Park va acollir el tradicional derbi de Belfast entre el Linfield i el Celtic

Més enllà de la rivalitat futbolística, el partit era el fidel reflex de dues comunitats confrontades: la unionista i protestant d’una banda i la catòlica i republicana de l’altra

La tensió entre el Belfast Celtic i els seus acèrrims rivals del Linfield va arribar al punt àlgid el 1948

Als territoris que al llarg de la història han format part de l’imperi Britànic, el dia de Sant Esteve és conegut amb la denominació de Boxing Day, ja que, històricament, era el primer dia laborable després de la celebració del Nadal i la data en què el personal de servei de les llars adinerades rebia una caixa (box, en anglès) amb menjar, regals o diners. Una donació que, de vegades, s’estenia també als pobres i a la població més necessitada. Tot i passar a ser un dia festiu, el Boxing Day va conservar la tradició que motivava el seu nom i va afegir-ne una altra que consistia a aprofitar les festes nadalenques per anar al futbol en família, convertint-se en una de les dates més assenyalades del calendari esportiu anual.

A Anglaterra, s’hi va decretar la celebració d’una jornada integral de lliga, una tradició que les competicions escocesa i nord-irlandesa van decidir imitar. A més, als sis comtats del nord d’Irlanda que s’havien mantingut sota sobirania britànica després del final de la guerra d’independència irlandesa, que es va lliurar entre el 1919 i el 1921, es va decidir que el Boxing Day fos el dia en què s’enfrontessin, en el marc del campionat local de lliga, els dos grans equips de Belfast en un partit que era el que més afeccionats congregava al llarg de la temporada.

Avui, aquest clàssic de la capital del nord d’Irlanda el disputen el Linfield i el Glentoran, dos equips associats tradicionalment a l’unionisme i al protestantisme, però això no havia estat, ni molt menys, sempre així. Fins al 1949, el Belfast’s Big Two enfrontava al Linfield (un club nascut a Sandy Row, un dels fortins lleialistes britànics a la ciutat, que vestia, a més, els colors de la bandera del Regne Unit) amb el Belfast Celtic (un equip sorgit al barri de Falls Road, un bastió republicà irlandès que simpatitzava de forma evident amb una entitat que havia nascut a imatge i semblança del Celtic creat, poc abans, a Glasgow per immigrants irlandesos). Aquesta oposició política entre els dos principals equips de la ciutat de Belfast es va posar de manifest des del mateix inici de la lliga de futbol d’Irlanda, una competició que aplegava, des del 1890, tots els clubs de futbol de l’illa, que estava, aleshores, de forma completa sota dominació britànica. L’extrema tensió política que durant les dècades següents es va viure a Irlanda es va traslladar al futbol i, durant la guerra per la independència, es van viure escenes violentes, com ara els enfrontaments que van produir-se durant la semifinal de la copa del 1920, en un partit disputat pel Celtic i el Glentoran que va acabar a trets entre els espectadors. Això va provocar que la lliga d’Irlanda, controlada per sectors unionistes i protestants, decidís expulsar el Celtic, així com també als clubs de Dublín, caracteritzats tots per tenir el suport de la comunitat catòlica i republicana que era partidària de la independència d’Irlanda. Quan, el 1924, el Celtic de Belfast va ser readmès en la lliga, el futbol irlandès ja havia patit un cisma fruit de l’acord polític que va posar fi a la guerra i que havia dividit l’illa en l’Estat Lliure, amb capital a Dublín, i Irlanda del Nord, els sis comtats que van quedar sota dominació britànica i que tenien la capital al Belfast. El Celtic es va reincorporar, doncs, a una lliga que era ja només del nord d’Irlanda i que estava controlada per unes autoritats obertament protestants i unionistes. Aquesta circumstància va propiciar que els partits entre el Belfast Celtic, conegut per les simpaties catòliques i republicanes dels seus afeccionats (per bé que, fruit de la política no sectària que defensava l’entitat, tenia gairebé un 10% de seguidors protestants) i la resta de clubs protestants del nord d’Irlanda, principalment amb el Linfield, el gran exponent de l’unionisme futbolístic, es convertissin en autèntiques batalles.

La tensió que es vivia en cada partit que enfrontava el Belfast Celtic amb els seus acèrrims rivals del Linfield va arribar al seu punt àlgid durant el Boxing Day del 1948, ara fa tot just setanta anys, en un context definit al nord d’Irlanda pel control gairebé absolut que d’aquest territori exercia l’unionisme britànic que tenia enfront un Exèrcit Republicà Irlandès (IRA) en hores baixes. Aquell 26 de desembre del 1948, els dos principals clubs de Belfast i de la lliga nord-irlandesa es van enfrontar a l’estadi de Windsor Park, situat en un dels principals feus unionistes del sud de Belfast, en un duel pel liderat del campionat que va estar carregat de tensió. La temperatura va pujar diversos graus quan un defensa local, Bob Bryson, va lesionar-se fruit d’una col·lisió accidental amb el davanter centre del Celtic Jimmy Jones. Quan la notícia que Bryson s’havia trencat la cama va córrer per l’estadi, els ànims van acabar d’escalfar-se. Per si això no fos poc, en el minut 80, un penal favorable als visitants va posar el 0-1 al marcador, un resultat que semblava definitiu ja que el Celtic jugava amb deu homes mentre que el Linfield ho feia amb vuit com a conseqüència de les lesions i de la impossibilitat de fer canvis d’acord amb la normativa vigent en aquell moment.

Tot i així, amb el temps pràcticament exhaurit, el capità local, Isaac McDowell, va anotar el gol de l’empat que va desencadenar una invasió del terreny de joc i una onada de violència del públic contra els jugadors del Belfast Celtic. Els seguidors més extremistes del Linfield van saltar a la gespa a la caça dels futbolistes visitants davant la passivitat dels agents de la Royal Ulster Constabulary (RUC). El resultat de la baralla va ser tràgic per als interessos del Belfast Celtic: el seu davanter centre, Jimmy Jones, va veure com li trencaven la cama, tot i ser ell mateix d’origen protestant, mentre que diversos dels seus companys, com ara el capità Harry Walker, també de confessió anglicana, o altres jugadors com ara Robin Lawlor i Kevin McAlinden eren greument ferits pels afeccionats radicals del Linfield, mentre els seus companys havien d’abandonar a correcuita la gespa de Windsor Park. La mateixa nit dels incidents, els dirigents del Belfast Celtic, constatant l’extrema violència que havien patit els seus jugadors, van decidir retirar el club del campionat de lliga d’Irlanda del Nord. Els directius del Celtic van atacar amb especial duresa els agents de la RUC, que van acusar de complicitat amb l’agressió, ja que van permetre que els radicals del Linfield actuessin amb total impunitat, sense protegir en cap moment els seus jugadors. Sense saber-ho, els futbolistes del Belfast Celtic havien disputat aquell Boxing Day el seu darrer partit oficial en un campionat nord-irlandès. El sectarisme unionista havia triomfat i havia forçat el club nacionalista a retirar-se de la competició per tal de protegir-se de la violència dels afeccionats rivals. Una gira del club pels Estats Units va ser l’epíleg final d’un club que havia estat creat el 1891 i que va desaparèixer el 1949, quan tenia el palmarès més important del futbol irlandès. Res va poder evitar que aquell Sant Esteve de final tràgic, mirall d’un problema social i polític que no era sinó la violència i la tirania que la comunitat unionista i protestant exercia sobre els seus veïns catòlics i republicans, fos el darrer partit oficial del Celtic de Belfast. Un club que, tot i la seva desaparició, ha perviscut en la memòria de la comunitat republicana de la ciutat com el representant futbolístic del somni d’una Irlanda lliure, unificada i allunyada del sectarisme.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)