Els Camps Elisis desbordats, com vint anys enrere, quan el rostre de Zinedine Zidane brillava projectat sobre la façana de l’Arc de Triomf, aquesta vegada per rebre una nova generació d’escollits capaç d’unificar els sentiments d’un país que ha sabut fer dels seus contrastos virtut.

Si l’estiu del 1998 França va descobrir en la seva immigració, no sempre rebuda amb una mirada amable, un valor incalculable, dues dècades després el gall es torna a despertar per confirmar la glòria d’una nació capaç de bombejar talent des dels seus carrers de manera ininterrompuda i de posar harmonia col·lectiva a un equip ple de matisos, concentrats en un mateix cos, per exemple en la figura de Kylian Mbappé, enfant terrible del futbol mundial i ingredient capital en la recepta que va permetre a la selecció francesa coronar el món per segona vegada a la història. Fill de mare magrebina i de pare camerunès, l’atacant del París Saint-Germain és l’aliatge perfecte entre talent i potència, entre els instints i l’ordre d’algú forjat alhora sota la mirada de Clairefontaine.

La França campiona del món a Moscou va ser la conseqüència d’una barreja d’aromes de bona part del món canalitzades sota una mateixa mirada, la d’un Didier Deschamps que va entrar per la porta gran a l’Olimp i hi va inscriure el seu nom, juntament amb els de Mário Zagallo i Franz Beckenbauer, com els únics capaços d’acaronar una copa del món des del terreny de joc i des d’una banqueta.

Capità de la generació del 1998, encarregat d’aixecar el trofeu al cel de Saint-Denis, Deschamps va ser aquesta vegada Aimé Jacquet. Criticat com l’aleshores seleccionador francès per les seves decisions, per haver prescindit d’Adrien Rabiot i per la seva aposta impopular per Olivier Giroud com a davanter de l’equip nacional, el tècnic de Baiona va desatendre la pressió mediàtica, va mantenir el rumb ferm de les seves idees i sobretot va posar al servei del col·lectiu estrelles mundials com Antoine Griezmann i, en especial, Paul Pogba. Desenfocat al Manchester United, el migcampista d’ascendència guineana va ser pilar, company de batalles de l’infatigable N’Golo Kanté, en un equip que no va ser pretensiós des de l’estil, però que sí que va focalitzar el seu objectiu amb convicció, avalat per una defensa musculada i per un atac contundent que va noquejar el somni croat en una final que torna a destapar les essències del futbol francès.