Els arguments van anar acompanyats de pluja i fred. Embolicat en una tarda poc afable, el Real Madrid va trobar respostes i, encara que per moments va enyorar la contundència i l’instint de dies millors, va acabar enviant a la lona un Sevilla difuminat, escàs de proposta ni reacció de Pablo Machín.

De mirada irreductible, en canvi, inflexible amb Isco i Marcelo, de nou suplents, Santiago Solari va ser indultat aquesta vegada per la silueta d’un Madrid que va haver de recórrer a l’agonia dels últims minuts per treure’s un pes de sobre, però que va saber justificar la victòria al llarg dels noranta minuts, per fi exercint un govern mínimament estable i sotmetent un Sevilla que va imaginar-se amb més quota de protagonisme, amb un mig del camp farcit de talent amb Banega, Sarabia i el Mudo Vázquez. Però sense la pilota, tots tres van acabar naufragant en una zona ampla de color blanc, en què Luka Modric continua carregant bateries, en què Ceballos no desafina –va estar a punt d’obrir el marcador amb un xut extraordinari al travesser– i en què Casemiro sí que va foradar la tarda amb una bomba teledirigida a l’escaire de Vaclik, que no va poder evitar que la pilota li doblegués la mà abans d’allotjar-se al fons de la porteria d’un Bernabéu que guardava silenci, temorós d’un nou desencant.

Fins aleshores, gairebé res d’un Sevilla. Una arribada d’Escudero, incapaç de definir davant Courtois, i molts minuts de resistència contra un Madrid de certa harmonia, de laterals profunds amb Carvajal i Reguilón, sintonitzat per un Benzema especialemnt implicat en les primeres envestides del partit i sempre engrescat per un Vinícius que continua engrandint la seva figura a còpia de ganes i rauxa, d’una hiperactivitat que rescata el Madrid de la monotonia però que continua escàs de coherència.

El carioca agita, cau a les bandes, apareix com un tro, mareja les defenses rivals... Per moments és una alenada d’aire fresc per a un equip necessitat d’al·licients. En d’altres però, li falta la tranquil·litat i l’instint dels grans taurons, colpejar on fa mal. La serenitat per definir allà on els espais escassegen. Cosa de la maduresa, difícilment exigible a un noi de divuit anys.

Un mal menor ahir per a un Madrid que va acabar trobant el punt de fuga, primer amb la rematada de Casemiro i finalment amb la insistència d’un Modric que va acabar clavant l’estocada al Sevilla, ahir lluny de la seva millor versió, incapaç de reconduir-se amb l’entrada de més davanters –Promes i Munir, xiulat pel seu passat blaugrana– i que a sobre va acabar disparant-se el tret de gràcia amb una pèrdua ingènua de Carriço, ofegat per la pressió del migcampista croat que, sol davant Vaclik, va acabar posant el llaç a una de les poques victòries sòlides del Madrid aquesta temporada.