Les últimes pedalades camí del títol han tingut un tarannà de certa mandra, com si la rutina de l’èxit hagués destensat els músculs del París Saint-Germain, entregat a la seva inèrcia incontenible per collar el vuitè títol de lliga de la seva història. La imatge d’Eric Maxim Choupo-Moting evitant el gol del seu company Christopher Nkunku fa unes setmanes contra l’Estrasburg, una estampa que va donar la volta al món, és el resum de certa desídia del conjunt parisenc a les portes del campionat. Però ni tan sols el fet d’haver entregat fins a tres partits, un empat contra els alsacians i dues derrotes, una d’estrident contra el Lilla i una altra contra el Nantes, ha posat el més mínim suspens a un desenllaç que ha acabat desencadenant-se a cinc jornades del final del curs i amb 19 punts d’avantatge respecte als seus perseguidors.

“Aquí tots sabíem des del primer dia del campionat que el PSG acabaria sent campió”, exclamava diumenge amb un to de resignació Christophe Galtier, entrenador d’un Lilla que enguany ha fet de perseguidor fictici en un torneig en què la idiosincràsia del club de la capital continua anant contra corrent. Mentre lligues com l’espanyola, l’anglesa, la italiana o l’alemanya conceben la Ligue 1 com un bon mercat on estendre les seves xarxes, mentre fins i tot equips com l’Olympique de Lió o el Mònaco accepten la seva condició de venedors, el PSG avança sense retrets en una tirania que de moment no va més enllà de les fronteres del pentàgon, però que ha robat l’emoció al futbol francès. Fins i tot en un any en què el propietari del club, Nasser al-Khelaifi, ha hagut de contenir la seva fam de despesa, assetjat per un fair play econòmic que sempre ha denunciat el seu homòleg al Lió, Jean-Michel Aulas, no hi ha hagut antídot per a un fenomen que ja ha modificat la fisonomia del futbol francès en pocs anys. Amb sis títols en els darrers set anys, el PSG ja en suma vuit, és a un de l’Olympique de Marsella i a dos d’enxampar el Saint-Étienne, dominador històric del torneig. “El nostre futbol està en perill, no es pot competir contra un estat. Pots rivalitzar contra ells un partit, fins i tot una temporada, però a llarg termini és impossible”, ha denunciat Aulas. “El problema no és el PSG, sinó els seus perseguidors. No pot ser que un club com el Lió derroti el Manchester City i després perdi a casa contra equips com el Dijon o l’Estrasburg”, ha replicat el lateral del PSG Thomas Meunier en una tensió dialèctica molt més afilada que la realitat competitiva d’un torneig engolit per un PSG impermeable a canvis d’entrenador, que enguany ha dominat com sempre sota la rutina d’un Thomas Tuchel flexible tàcticament, fins i tot capaç de donar certa volada a jugadors joves com Colin Dagba o Moussa Diaby, i a qui no ha fet mal ni tan sols haver de prescindir per lesió de Neymar o Cavani, absències camuflades sota l’exuberància d’un Kylian Mbappé que és el reflex d’un equip incontenible en el seu entorn local.