Finalment, pletòric sobre el verd lluent del Benito Villamarín, sobre el desànim palpable d’un rival ferit com el Barça, Marcelino García Toral es va autoproclamar “l’home més feliç del món”, una hipèrbole recurrent en un esport d’emocions desbordades com el futbol, però vàlida per descriure el sentiment del tècnic asturià, ideòleg de pulsacions accelerades i de conviccions sòlides, que abans de coronar la seva carrera amb un trofeu que el converteix en història del València, ha hagut de veure de prop el foc de Mestalla, de tastar la solitud de la banqueta i de quedar-se a les portes de la glòria.

Marcelino ha hagut de persistir, tastar el sabor de la derrota en les seves tres primeres semifinals de copa, una contra el Racing, una altra contra el Vila-real i una altra contra el València. I sobretot sobreviure a les turbulències d’una temporada sense grisos, en què el blanc immaculat d’avui fa no massa era negre, amb part de la directiva partidària de la seva destitució i amb un sector de Mestalla fent públic el desencís pels resultats.

“Però independentment de la pressió, la nostra feina és analitzar el joc i per això mai vaig entendre la nostra mala dinàmica, perquè la meva sensació era que érem un equip competitiu”, ha sostingut Marcelino, en una idea que va comprar el director general del club Mateo Alemany, capaç de sostenir Marcelino en el càrrec tot i el rumor popular, i que sobretot es van creure els futbolistes, que mai van deixar d’abraçar l’ordre del 4-4-2 i els atacs verticals. En moments de plena crítica, futbolistes capitals en la plantilla com Dani Parejo i Rodrigo Moreno van celebrar gols anant a abraçar el tècnic, que es va mantenir fidel al que li havia funcionat fins aleshores tot i empatar 11 dels primers 19 partits de lliga, rècord històric en el campionat i fet que feia presagiar una temporada traumàtica just en l’any del centenari valencianista. “Que com vam sortir d’una situació tan difícil? Sent més efectius a les àrees. En la segona volta hem marcat el doble de gols que en la primera”, ha analitzat Marcelino, que en la final de copa va saber plasmar tota l’essència del seu València: un equip d’una solidaritat infinita sense la pilota i amb idees molt clares en la transició amb davanters mòbils com Gameiro i Rodrigo. “Teníem claríssim el partit que volíem fer, sabíem que ens tocaria viure molt sense la pilota però que havíem de sortir ràpid i fer mal”, va desglossar Rodrigo, reiterant la fórmula d’un Marcelino que en pocs mesos ha abandonat el purgatori de Mestalla per instal·lar-se en l’olimp del valencianisme amb un centenari per al record.