No deu ser senzill posar ordre al caos, ni canalitzar tot el potencial d’un país volcànic com Algèria, de passió fervent i de futbolistes amb el talent tan característic del Magrib però a vegades incapaços de sostenir-lo en el temps. I bona prova d’això és que l’arribada de Djamel Belmadi (Champigny-sur-Marne, França, 1976) el 2 d’agost del 2018, va suposar el sisè canvi de seleccionador en tan sols quatre anys per a un país amb futbolistes de la talla de Riyad Mahrez o de Yassine Brahimi, habituals en partits de la Champions League, però que vivia immers en una travessa de 28 anys des que va conquerir la seva única copa Àfrica el 1990, quan més de 100.000 persones van inundar les tribunes de l’Stade 5 de Juillet d’Alger. Des d’aleshores, un quart lloc en el torneig del 2010 i els vuitens de final en el mundial del 2014 havien estat els millors records per a les guineus del desert. Quedar-se fora del de Rússia, però, va suposar un nou pas en fals per a un combinat víctima dels estereotips que sovint caricaturitzen els equips de futbol magribins però que tenen la seva part de veritat.

Enmig del desànim, però, Belmadi ha estat capaç de ser la peça que ha connectat totes les virtuts dels futbolistes algerians. “Hi havia individualitats, però ens faltava ser un grup, un esperit col·lectiu, i Belmadi ha tingut aquesta capacitat per dotar la selecció de tot això, amb una molt bona tria dels futbolistes que volia per a l’equip i amb un treball tàctic molt bo”, opina el periodista Farès Rouibah, sobre un entrenador a mig camí entre dues civilitzacions, com molts dels seus deixebles, amb sang algeriana, capaç d’entendre la idiosincràsia del país, però alhora criat a la perifèria de París, sota el paraigua d’un futbol més acadèmic.

Forjat com a entrenador en la lliga de Qatar, on ha estat capaç de guanyar quatre títols de lliga amb l’Al-Duhail, Belmadi ha vist en la mescla la clau de l’èxit, acoblant en un mateix onze futbolistes consolidats a Europa com el mateix Mahrez, Sofiane Feghouli o Adlene Guedioura amb jugadors d’un perfil més baix com ara Youcef Belaïli, extrem de l’Espérance de Tunis, o Baghdad Bounedjah, punta de l’Al-Sadd, que han jugat en detriment de noms molt més mediàtics com els de Brahimi o Slimani. “Tàcticament hem treballat molt més, Belmadi ens ha insistit molt i sempre ha trobat les paraules clau per motivar-nos”, reconeix Mahrez, determinant amb un gol de falta en la semifinal per impulsar el somni d’una Algèria a qui mai li ha faltat els cops de màgia dels seus jugadors més talentosos, però que aquesta vegada hi ha sumat un esperit col·lectiu que l’ha fet imparable, amb un equip de treball al mig del camp amb Guedioura i Bennacer, amb laterals d’empenta ofensiva com Bensebaini o el talentós Youcef Atal, amb el desequilibri de Mahrez i Belaïli, la brega de Bounedjah i la contribució sota els pals de M’Bohli. Ingredients que han funcionat sota una mateixa mirada, la d’un Djamel Belmadi que, encara que vulgui restar mèrit a la seva tasca –“han estat els jugadors els que han portat a la perfecció el pla de joc”– ha dotat les guineus del desert d’un to col·lectiu que ha desembocat en la bogeria descontrolada als carrers de totes les ciutats d’Algèria i de bona part d’Europa, on la diàspora, la mateixa on es va criar el seleccionador, ha pogut per fi celebrar un títol que fins fa poc pocs esperaven.