Rebre el Barça a l’Eden Arena, en una nit de Praga banyada per la melodia de la Champions. Si hi ha alguna cosa semblant al paradís, per a l’Slavia ha de ser això. Un cel ple de contradiccions, però un cel al cap i a la fi per a una institució que quan gira el cap enrere encara sent l’escalf de les flames d’un infern que va estar a punt d’engolir-la. “Diria que de pànic a una desaparició mai en vam arribar a tenir, però sí que ens vam veure a prop d’afrontar una refundació i haver de començar de zero, amb l’Slavia jugant en categories amateurs del futbol txec”, reconeix Jiri Vrba, actualment director general d’un dels dos gegants del futbol a la República Txeca, juntament amb l’Sparta.

Al club des del 2002, Vrba n’ha vist de tots colors, des de veure el club al límit de la fallida econòmica el 2011 fins a vorejar el descens el 2014 (va quedar tretzè, només un punt per sobre del drama), passant per una invasió de camp durant un partit de copa txeca contra el Sigma Olomuc (maig del 2011), en què aficionats desesperats van intentar envair la zona on hi havia els dirigents per recriminar-los la precària situació que travessava la institució. “Van ser anys molt difícils de gestionar. L’Slavia aquí és un gran equip, un Barça o un Madrid salvant les distàncies, i per a la gent es feia difícil justificar tot el que estava passant”, continua Vrba, alleugerit amb la perspectiva del temps i invocant un present “il·lusionant”, encara que amb peatges que xoquen frontalment amb les arrels d’un club fundat per intel·lectuals nacionalistes txecs.

Salvat a finals del 2011 per Ales Rebicek, jove exministre de Transport del govern de la República Txeca, amb un currículum ple de clarobscurs però declarat aficionat de l’Slavia (el 2005 era qui aportava un dels principals patrocinadors), el club va sobreviure al desert. Rebicek va parar el cop eixugant part dels deutes i va ser el cap visible d’un projecte a la deriva, que entre el març del 2010 i el juny del 2015 va tenir deu entrenadors a la banqueta del primer equip, fins que a finals d’aquell mateix any els contactes de l’actual president de la institució, Jaroslav Tvrdik (antic ministre de l’Interior i exdirector de les aerolínies de la República Txeca), van fer desembocar la crisi en una venda del club a la companyia Citic Group Corporation Limited, que havia aterrat amb força en altres sectors de la República Txeca i que va mostrar la seva predisposició a treure l’Slavia del fang. “Gastar desenes de milions d’euros per salvar un club de futbol no és fer negoci, simplement és salvar una marca històrica de la República Txeca, mostrar respecte pel que representen el futbol i la cultura del país”, va exposar l’aleshores president de la companyia, Ye Jianming.

De sobte l’Slavia, un club d’una naturalesa marcadament nacionalista, queia en mans de capital estranger. De sobte l’Slavia, un club amb una declarada tendència anticomunista, és propietat de capital d’origen comunista. És el preu de la supervivència, la d’un gegant de la República Txeca que ara torna a sentir-se fort, propietari del seu propi estadi i d’un mètode futbolístic que l’ha retornat amb força a l’esfera europea. Després d’haver apostat inicialment per una política de fitxatges ambiciosa, sumant jugadors contrastats com Danny, Halil Altintop o Miroslav Stoch, la direcció esportiva ha girat el rumb decantant-se per un bloc amb futbolistes menys recognoscibles però amb projecció i empenta. “Ens vam adonar que apostar per estrelles veteranes no era el millor camí. Ara hem desenvolupat un projecte amb idees molt clares i un equip que col·lectivament és molt fort”, afirma Jiri Vrba, un dels que han vist canviar el paisatge de negre a blanc, amb grisos evidents, amb contrastos i contradiccions, amb les conviccions en entredit, però amb l’Slavia guanyant títols novament i vivint nits de Champions contra el Barça.