Futbol 1a divisió

XAVIER AGUILAR RODRÍGUEZ

EXÀRBITRE ASSISTENT INTERNACIONAL

“Amb el VAR te’n vas a casa més tranquil”

“El nostre percentatge d’encert no ha baixat i es manté en el 94%, però el videoarbitratge ha fet més just el futbol”

“A la Premier hi ha tres àrbitres amb més de 50 anys i aquí estem limitats per l’edat; amb 46 anys, em veia en plenitud física, mental i sobretot de maduresa”

La col·lecció
Xavier Aguilar té a casa seva, a l’Escala, una gran col·lecció de samarretes d’equips de futbol i de guants de porter, bàsicament de primera divisió i segona A, que ha anat ampliant amb el pas dels anys.
6
àrbitres de capçalera
ha tingut Aguilar Rodríguez en la seva etapa a primera divisió: dos catalans (Álvarez Izquierdo i Estrada Fernández), un valencià (Mateu Lahoz), un basc (Iturralde González), un càntabre (Pérez Burrull) i un murcià (Sánchez Martínez). Puntualment ha arbitrat partits amb Turienzo Álvarez, Undiano Mallenco i Mejuto González. A segona divisió A hi va estar només una temporada, com a assistent del col·legiat gironí Jesús Téllez Sánchez.
390
partits,
des del 2005, com a assistent entre primera divisió (261), copa (38), Europa League (29), segona A (22), lliga de campions (11), amistosos internacionals de seleccions (10), fases prèvies d’europeus (6), copa Príncep d’Aràbia (5), fases prèvies de mundial (3), Premier League d’Armènia (2), europeu sub-21 (1), UEFA Nations League (1) i UEFA Youth League (1)
Les principals virtuts d’un assistent són la psicologia i sobretot la concentració. Vius de la vista i de l’oïda. I si et gires cap a la graderia, estàs venut
Econòmicament, hi ha moltíssima diferència entre el col·lectiu d’àrbitres i el de futbolistes, encara que estiguem tots a l’elit
Vaig passar molta por a Saint-Denis, en un França-Alemanya, el dia dels atemptats a París. Pensava que eren petards i resulta que era una bomba
Molts equips d’elit tenen la figura d’un àrbitre a dins. És bo, perquè els explica el reglament i els orienta, i l’estalvi de targetes és molt alt

Xavier Aguilar Rodríguez (Girona, 10-7-1973) ha deixat l’arbitratge des de la primera línia (la gespa) després de 32 anys, primer com a àrbitre principal i des del 2005 com a àrbitre assistent, que és on ha fet carrera en l’elit (un any a segona A i tretze més a primera divisió, dels quals els vuit últims com a internacional). L’11 de juny passat, encara dins la temporada 2018/19, va fer el seu últim servei en un Itàlia - Bòsnia i Hercegovina de classificació per a l’europeu, amb Estrada Fernández d’àrbitre.

S’ha vist obligat per normativa a penjar el banderí. Nota que li quedaven encara uns anys al davant?
Sí, totalment. He hagut de retirar-me quan millor em trobava. Físicament, psicològicament i també en altres aspectes que per a un assistent són encara més importants, com ara una maduresa i un ofici que només s’adquireixen a base de partits. Tinc 46 anys i em veia amb corda per estona.
Creu que la limitació per edat en els àrbitres s’hauria de treure?
Sí. Només cal mirar la Premier League. Allà, actualment, hi ha tres àrbitres amb més de 50 anys. Si passa les proves físiques, no veig per què un àrbitre ho hagi de deixar. Els futbolistes es retiren abans perquè amb 40 anys el físic ja no els arriba per seguir a l’elit. És llei de vida. Però un àrbitre o un assistent necessiten tenir al 100% altres capacitats més enllà, per descomptat, d’un bon nivell físic.
Què fa un assistent després de retirar-se? Per exemple, vostè.
He tingut la gran sort de poder continuar dins el comitè d’àrbitres com a informador de la primera i segona A. Analitzo els arbitratges i envio els informes a Madrid. També col·laboro amb el comitè de tecnificació arbitral de la federació catalana. Aquí faig una versió més docent de veure partits i intentar corregir els àrbitres, la majoria joves que s’estan iniciant.
I al VAR, a Las Rozas?
Els que hem estat assistents aquesta sortida no la tenim. El VAR només està obert a àrbitres. És una normativa UEFA. Passa a la lliga espanyola, a la Champions i en totes les competicions on hi ha VAR.
O ser un observador dels que posa la Lliga per denunciar incidents o irregularitats a la graderia, a la zona mixta...
També hi ha uns quants exàrbitres aquí, però no és una cosa que m’hagi cridat l’atenció.
Hi ha molts col·legiats que acaben fent de delegats, per allò de les relacions precisament amb els àrbitres…
Realment és la sortida que més m’agradaria. Penso que la figura d’un exàrbitre en un equip de futbol és molt positiva per orientar el jugador i explicar-li el reglament. Només perquè l’estalvi de targetes seria molt alt, ja valdria la pena.
Al Girona, això ho té difícil...
[Riu] Aquesta figura, el club ja la té [Javier Galiano]. És amic meu, dels que més em van ajudar als meus inicis, i ho fa molt bé. Però m’agradaria ser delegat d’un equip de primera o segona A que no tingués aquesta peça.
Vostè va ser un futbolista frustrat o ja va començar fent d’àrbitre perquè el seu pare ho era?
Jo havia jugat a futbol de petit. Al Can Gibert, de porter. Però em vaig apuntar d’àrbitre perquè el meu pare ho era i jo l’anava a veure. Ell va arribar a regional preferent, quan el futbol no tenia res a veure amb el futbol d’ara. Arbitrar un partit de segons quins equips aleshores podia arribar a ser molt dur. Però em va atraure i als catorze anys ja duia el xiulet a la boca.
Deien que era dels millors. Per què va decidir canviar i especialitzar-se d’assistent?
Vaig estar set anys a tercera. Hi vaig arribar molt ràpidament, però també vaig notar que m’hi estava estancant. I quan es va decidir que els assistents s’havien d’especialitzar, aquí vaig veure un camí força verge i una possibilitat de progressar. Per sort, no em vaig equivocar.
Quina considera que ha de ser la gran virtut d’un l’assistent?
Dues d’essencials. Una és la psicologia, perquè has de prendre decisions sabent que al davant tens futbolistes amb les pulsacions molt altes. L’altra és la concentració. Quan un assistent es gira cap a la graderia queda totalment venut. T’has de passar 90 minuts mirant el penúltim jugador i amb l’orella sempre afinada, perquè en els fores de joc ens guiem quan sentim l’impacte de la pilota. I també hem de saber de futbol. Jo miro sempre els partits i les accions d’estratègia dels equips que he de dirigir. M’ajuda molt saber com juguen.
El VAR ha fet pitjors els assistents? El nivell d’encert sense VAR era altíssim…
El VAR ens ha beneficiat. El percentatge d’encert que tenim és del 94%, sense VAR i també amb VAR. L’únic que hem hagut de fer és canviar de xip i trigar una mica més a aixecar la bandera perquè hem de deixar acabar les jugades. Fixa’t, però, si és complicat ser assistent, que hem de decidir en centèsimes de segon accions en què en el VAR tarden tres minuts a traçar les línies abans de decidir.
I per què diu que el VAR els ha beneficiat?
Doncs perquè encara que ens equivoquem poc, si això passa en un gol, el VAR et rectifica i fa justícia. I gràcies a això marxes del camp i te’n vas a casa molt més tranquil que no pas abans. No era una sensació gens agradable veure per la televisió hores després que t’havies equivocat i havies perjudicat injustament un equip, però que ja no podies fer-hi res.
Miren (o miraven, abans del VAR) el mòbil al descans, per si algú els ha enviat un whatsapp dient-los alguna cosa sobre el partit?
Mai. És aconsellable no obrir-lo.
Per no incórrer en la llei de la compensació en la segona part?
Aquesta llei no existeix.
Amb centenars de partits corrent la banda, amb quina afició ho ha passat pitjor?
Amb la del Granada, en un partit contra el Mallorca. Un espectador em va llançar un paraigua en el minut 57 i em va obrir el pòmul. El van descobrir amb l’UCO [unitat de control operatiu] i el van detenir, però era un menor d’edat.
Ha estat l’afició més bel·ligerant?
No, no. Va ser un incident molt puntual. T’asseguro que estàs tan ficat a dins els partits i tan concentrat que no sents absolutament res que vingui de la graderia. Sigui al camp que sigui.
Ha passat por en algun camp de futbol?
Sí, i molta. En un França-Alemanya. Però no pas perquè passés res sobre la gespa. Va ser el dia dels atemptats a París [novembre del 2015: 137 morts i 415 ferits en diversos atacs suïcides islamistes en el suburbi de Saint-Denis, com la sala Bataclan i una braseria a tocar de l’estadi] i vam sentir una gran explosió durant la primera part. Pensava que era una festa amb petards i va resultar ser una bomba. Hi va haver molt de rebombori a la graderia, però almenys nosaltres [l’àrbitre era Mateu Lahoz] no teníem notícies ni sabíem ben res. I la segona part es va jugar per seguretat, ja que l’estadi no es podia evacuar [l’aleshores president de França, François Hollande, era a Saint-Denis]. Després del partit, la sensació de pànic i d’inseguretat encara va ser més gran.
Ara que ja pot parlar de tot, quins són els jugadors més pesats que s’ha trobat?
Els jugadors que més dificultats m’han posat són Raúl García [Athletic], Diego Costa [Atlético de Madrid] i Damián Suárez [Getafe]. Són futbolistes que estan contínuament protestant, encara que els xiulis a favor.
I a les banquetes? Algun entrenador o segon o membre d’algun equip tècnic o jugador suplent que li hagi complicat la vida?
La veritat és que des de les banquetes m’he sentit sempre molt respectat, potser perquè també sempre m’he sabut fer respectar.
Ha estat amb diferents àrbitres. Se suposa que cadascú amb les seves peculiaritats...
Tots són grans àrbitres, perquè en cas contrari no haurien arribat a primera. Téllez, perquè s’ho va deixar, però va ser el meu trampolí després d’un gran curs a segona A. I a l’elit, de tots n’he après. Amb Álvarez Izquierdo vaig fer les primeres passes i amb Estrada, les últimes. La darrera [2018/19] va ser especial perquè jo i l’altre assistent [Javier Martín García] ens vam retirar amb el número u. I de la resta, et diria que tots m’han marcat molt. Iturralde es va abocar en mi. A Burrull, l’experiència el feia un artista a dins el camp. Mateu Lahoz és l’analista fet àrbitre: un top per al qual tots els detalls són transcendents. Clos Gómez, un gentleman, i Sánchez Martínez, la humilitat personificada. Si són dos deus com a àrbitres, com a persones la nota encara és superior.
Molts jugadors diuen que el que els queda del futbol són les amistats que fan. Vostès acaben fent amistats amb jugadors o aquesta és una línia vermella que no s’ha de traspassar?
Som professionals, i a dins el camp, a l’hora del partit, ningú coneix a ningú; però també som persones i és evident que t’acabes relacionant i fent amistat. Hi ha futbolistes als quals dirigeixes un munt de vegades... Fa quinze dies vaig estar amb Bounou a Sevilla. Tinc amistat amb Casillas, amb Jandro Castro..., amb un munt de jugadors. I el millor que m’he trobat mai, per la manera com es comporta a dins al camp i a fora, és Óscar de Marcos [Athletic].
Uns més que altres, evidentment, però els jugadors de primera tenen uns salaris astronòmics. Els àrbitres i els assistents també es fan rics?
No, no. Tot i estar tots a l’elit, aquí sí que et puc dir que hi ha moltíssima diferència entre un col·lectiu i un altre.
Per estar exposats al públic i a les càmeres, però, deuen estar ben pagats…
Millor que fa uns anys però no pas suficientment, t’ho asseguro.
L’han intentat comprar mai?
Mai de la vida. Mai.
Quin és el partit més important en el qual ha estat?
El Mònaco-Juventus de la semifinals de la Champions de la temporada 2016/17. Em va trucar Mateu Lahoz per dir-me que l’havien designat i que anàvem cap a Mònaco [victòria de la Juve, 0-2].
L’error de l’àrbitre és el més ‘imperdonable’ de tots?
És el que sempre diem. Si un jugador falla un penal no passa res, però si és l’àrbitre qui s’equivoca, ja no en un penal, sinó en un fora de joc o en una simple falta que acaben en gol, el ressò és brutal, sobretot amb segons quins equips, i també molt injust.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.