El Real Madrid es queda a terres saudites fins diumenge. Li cal saber si s’hi queda per disputar un derbi o un clàssic, però, en espera de dirimir el rival, el conjunt de Chamartín va desplegar una bona versió de futbol per esborrar de l’estadi Rei Abdul·là de Jeddah un València sense ànima i que mai no va tenir poder de rèplica en una semifinal jugada a mig gas i en què només el Real Madrid es va acabar animant veient la placidesa dels esdeveniments.

Mancats de golejadors, amb Rodrigo Moreno i Karim Benzemá de baixa, els dos entrenadors van inflar els equips de migcampistes. Zinedine Zidane exageradament, prescindint d’extrems purs i rodejant Luka Jovic de Kroos, Modric, Valverde o Isco. Albert Celades potser de forma més moderada, però deixant també Kévin Gameiro com a únic especialista del gol i, encara que amb un jugador vertical com Ferran Torres present, sumant Geoffrey Kondogbia a l’equació habitual amb Francis Coquelin, Dani Parejo i Carlos Soler.

Sota el rumor tímid d’una tribuna a mig omplir, en un ambient més d’amistós de pretemporada que d’un torneig oficial, els dos equips van jugar contagiats per l’escena. El València incapaç d’abandonar una peresa alarmant i el Real Madrid aprofitant-ho per encarrilar la nit en una primera meitat de ritme pesat, en què els blancs van moure la pilota amb pesadesa, d’un costat a l’altre, sense massa nervi i aprofitant moments puntuals per perforar la porteria de Jaume Domènech. Primer, en una acció pròpia d’un partit de costellada, amb Toni Kroos aprofitant una badada del porter valencianista, que estava donant indicacions a Coquelin, per clavar un córner olímpic i, després, gràcies a una internada de Fede Valverde, sempre dues velocitats per sobre de la resta, que Isco acabaria aprofitant per fer el segon i penalitzar encara més una primera meitat molt grisa del València, mal plantat sobre el terreny de joc, amb Parejo lluny de l’epicentre del joc i una intensitat qüestionable.

Obligat per les circumstàncies, Celades va haver de moure’s ràpid. Després del pas per vestidors, el seu equip ja va lluir amb un habitual 4-4-2, amb Coquelin a la dreta i Jaume Torres de segona punta. I només deu minuts més tard, va agitar la banqueta per donar entrada a Maxi Gómez i jugar, ara sí, amb dos atacants naturals. Però, més enllà de noms i de perfils, el València mai no va acabar d’agafar color i el Madrid amb poc va seguir escrivint un partit plàcid, amb un Isco pletòric en el ritme baix i Valverde còmode accelerant les accions, amagant sempre la pilota a un rival per moments sotmès, obligat a perseguir-la i sentenciat encara amb més de vint minuts per jugar-se, víctima del talent d’un Modric que va rebre de Jovic escorat a la dreta, va fixar Gabriel Paulista i va acabar sorprenent amb un colpeig formidable amb l’exterior del peu per eliminar l’estirada d’un transparent Domènech.

En una nit més que plàcida, Zidane fins i tot va tenir temps de fer reaparèixer Marcelo i James Rodríguez i donar els primers minuts aquesta temporada a Mariano Díaz. Només amb l’argument del partit encarrilat, Thibaut Courtois va haver d’avortar alguna arribada d’un València que marxa de l’Aràbia Saudita per la porta del darrere, tot i maquillar el resultat en el temps afegit des del punt de penal.