Vam venir aquí amb la meva parella. Ella és nutricionista, li va sortir una oferta de treball i vam veure l’oportunitat. Aleshores jo em vaig començar a moure per intentar jugar aquí. Vaig aconseguir el contacte d’un entrenador català, vaig provar amb dos equips i vaig acabar jugant a l’Stanmore Hawks, un equip que equivaldria a la tercera divisió d’allà.

Vaig estar entrenant-me amb un conjunt de la segona divisió. Em volien fitxar però no va poder ser perquè per equip només poden tenir dos jugadors que no tinguin passaport australià i ja tenien les dues vises d’estrangers ocupades. Amb un altre equip em va passar el mateix i després em va sortir l’oportunitat de poder jugar en un equip de tercera i també per fer-hi d’entrenador, i vaig acceptar-ho. Ja està parlat amb el club que si en el mercat d’hivern, que és aviat, em surt una oportunitat, em deixarien sortir perquè saben que puc jugar més amunt.

El confinament no és tan estricte com a l’Estat espanyol. És similar, però la diferència és que podem anar a fer esport. Aquí no hi ha tants casos, és fred dir-ho així, però la diferència és gran respecte a allà i crec que s’han avançat una mica en el sentit de tancar-ho tot abans. El confinament és tot igual, només es pot sortir per anar a la farmàcia o al súper, però es pot sortir a fer esport. Als esportistes com jo ens dona la vida perquè podem anar a córrer i a fer esport al parc. Per llei poden sortir dues persones juntes a exercitar-se a l’aire lliure.

Havíem jugat dues jornades quan es va aturar, ara fa tres setmanes. No se sap què passarà. Fa pinta que es pot suspendre la lliga. Aquí, al final, el futbol no és el primer esport, no està ni entre els tres primers esports, i de segona divisió cap a baix no se li dona tanta importància. Si se suspèn la lliga, en principi la pròxima la faran més llarga, en comptes de dues voltes se’n faran tres. Seria començar al desembre, dos mesos abans del normal, ja que s’inicia al febrer, i acabaria quan toca, al setembre.

El rugbi, el criquet i després venen el bàsquet, el futbol, el futbol sala. Els esports es divideixen en el calendari i es van succeint; cinc mesos un, després comença l’altre... Aquí tenen una cultura molt esportista. Per exemple, jo, amb el meu equip, abans que s’aturés tot, ens entrenàvem en un parc. El primer dia que vaig arribar aquí vaig al·lucinar. És un parc, que està habilitat, i és una cosa habitual. Molts equips de rugbi i d’altres esports van a parcs, tenen una tanca de metre i mig i s’entrenen.

Sí. Amb l’equip de segona que vaig provar també ens entrenàvem en parcs. Un dia al parc i dos a l’estadi. Però els parcs estan aclimatats, tenen vestidor... però sí, és sorprenent al principi. Jo li deia, al meu entrenador, i ell reia. El material es porta a cada sessió, les porteries es munten i algunes són mòbils, i aquestes es deixen a un costat allà al parc quan s’acaba. I no hi ha problema, no es fan malbé, aquí la gent és molt respectuosa. I amb altres coses, igual; pots deixar les claus de la moto o el telèfon mòbil a la vista i no passarà res.

Jugant ho noto molt. Físicament són superiors, però tècnicament i tàcticament són més fluixos. Jo soc mig centre, una posició en què has d’atacar, has de defensar i veus les carències. Per exemple, pots veure contínuament com el lateral perd la marca de l’extrem durant un partit. I preguntes, però “per què?”, i et diuen: “Perquè estava mirant la pilota.” No els han ensenyat que aquests detalls tàctics són importantíssims. O que si tens dos mig centres, quan l’equip ataca, un d’ells ha d’estar atent al mitjapunta rival o a la transició defensiva en cas de pèrdua, doncs no hi pensen. Tot i això, estan millorant, pel que em diuen.