La seva arribada a Kíev es va escriure per fascicles. Primer, per sorpresa, el Dinamo va anunciar que Mircea Lucescu (Bucarest, Romania, 1945) seria el seu nou entrenador, en una notícia que, en dies de guerra, no va deixar de tenyir el futbol de connotacions sociopolítiques, en plena batalla entre nacionalistes ucraïnesos i prorussos a l’est del país. Als seus 75 anys, Lucescu, al seu dia icona i símbol d’un club com el Xakhtar i d’una ciutat com Donetsk, epicentre del conflicte, no va trigar a percebre que la seva figura, més que la d’un entrenador de prestigi amb vuit lligues d’Ucraïna a l’esquena, era percebuda com la d’un enemic. Tant, que només quatre dies després d’haver posat els peus a Kíev, va decidir que ja n’havia tingut prou, víctima de pressions socials i d’una xarxa social que va arribar a difondre imatges seves amb una soga al coll. Però, entrenador de caràcter i amb l’esquena prou ampla per conviure amb la pressió, hores després va arribar la decisió definitiva, la de quedar-se. “Necessitava tornar a Ucraïna i espero que els aficionats puguin canviar la seva opinió envers nosaltres, que puguem fer un llarg camí junts. Han d’entendre que he tingut una gran determinació per venir al Dinamo”, va exclamar el romanès en la seva presentació.

De retorn a Ucraïna, després de passar per Rússia (al Zenit) i per Turquia (a la selecció), Lucescu lluitarà ara per desarmar la seva obra, la d’un Xakhtar Donetsk que amb ell a la banqueta va iniciar la dinastia que avui el té com l’equip més dominant del país. Malgrat el conflicte, haver de fugir de Donetsk i d’uns bombardejos que van afectar l’elegant Donbass Arena, els diners de Rinat Akhmetov i la solidesa del projecte han permès a l’equip miner, obligat a viure a l’exili, entre Kíev i Khàrkiv, continuar guanyant, sempre amb brasilers que marquen la diferència i un palmarès que diu que ha guanyat les quatre últimes lligues sense oposició. Res que Lucescu no sabés quan va deixar Ucraïna.

Ara, però, la seva mirada se centra en l’escut del Dinamo, club amb una història incontestable, vinculada a figures com les de Valeri Lobanovski, Oleg Blokhin o Andrei Xevtxenko, i que enmig d’una irregularitat latent busca algú que li atorgui un discurs sòlid. I d’aquí ve la crida a un Lucescu que comença de zero, que no disposa de l’estructura que tenia a Donetsk ni dels diners per pescar al Brasil, però que sí que pot tenir en el futbol de base una eina poderosa per dotar d’arguments l’equip de la capital: els joves. Ucraïna és actualment campiona del món en categoria juvenil i quatre dels seus integrants es van formar sota la disciplina del club de Kíev. Tres d’ells avui ja formen part del dia a dia del primer equip. Vladislav Supriaga, després d’una cessió productiva al Dnipró (15 gols en 25 partits), està exhibint un bon potencial amb el Dinamo; Georgi Tsitaishvili, encara que només ha jugat estones a primera, és un extrem encisador, de gran desequilibri, i Denis Popov, un central de raça, amb molt de caràcter. Lucescu, a més, ha heretat un equip en què futbolistes com Vitali Mykolenko o Mykola Shaparenko ja eren joves amb ascendència dins del vestidor. I a tots ells, el romanès encara hi ha sumat Ilya Zabarnyi, central de tan sols 18 anys que va sorprendre en el seu debut contra l’AZ Alkmaar, en un partit que va permetre al tècnic de Bucarest començar a llimar desavinences amb el públic del Dinamo, eliminant un dels favorits per ser a la fase de grups de la Champions. Contra el Gant, Lucescu té la possibilitat de comandar definitivament el Dinamo de Kíev a la fase de grups del màxim torneig continental després de quatre temporades d’absència. Una eliminatòria a doble partit que pot modificar una història que va començar amb Lucescu aterrant a la capital d’Ucraïna com un enemic.