Ni en les hores més baixes el Madrid esquiva aquelles nits en què el destí sembla tenir dibuixat un somriure per a ell. Els analistes diran que Zidane va encertar a l’hora d’incorporar els laterals en zones intermèdies per trencar els esquemes defensius del rival. Però ningú s’havia imaginat mai abans que un partit es podia desencallar amb un xut del lateral esquerre amb la cama dreta des de fora de l’àrea. I en el minut 85. Mendy va dibuixar una rosca perfecta que va salvar l’equip blanc de fer el ridícul en els vuitens de final de la Champions, sent incapaç de generar perill contra un rival inferior que es va passar 75 minuts corrent darrere de la pilota perquè l’àrbitre va aplicar una expulsió ridícula. En canvi, el partit ha quedat pintat amb un vernís d’èpica que, tal com juga l’equip de Zidane, només pot tenir connotacions positives per al que li pugui venir.

L’Atalanta va haver de canviar el plantejament del seu partit després d’una molt rigorosa expulsió en el minut 17 i de la lesió de Zapata, la seva referència. A l’equip italià, acostumat a atacar, no li va sortir malament tancar-se al darrere, en bona part perquè el Madrid va ser incapaç de fer circular la pilota amb velocitat i de trobar la manera d’entrar a l’àrea sense un nou pur. A Zidane se li van acabar les solucions quan va fer entrar un grapat de nois del filial, però el destí tenia reservada una genialitat de Mendy.