Internacional

La decisiva empremta catalana

La FIFA lamenta el joc violent de la selecció d'Holanda en la final disputada a Johannesburg

Els elogis per l'estil de joc marxaran quan portin la samarreta blaugrana

El món es rendeix a la mescla de qualitat tècnica i solidesa defensiva

El segell Barça canvia la història de fracassos de la selecció espanyola

De punta a punta del planeta, els elogis anaven caient. Des del Que la sigan tocando argentí al El món és seu francès. A tot arreu es rendeixen a la superioritat d'Espanya, que continua traient rèdit del segell Barça, de l'amor per la possessió i de l'aposta per la tècnica en lloc de la força. La furia ha deixat pas al seny a mesura que la roja s'ha tenyit de blaugrana. I els títols es van succeint, passant del ceptre europeu el 2008 a la copa del món el 2010. Set jugadors blaugrana, vuit homes formats a la Masia i un en l'Espanyol van conduir el combinat dirigit per Vicente del Bosque al cim del futbol.

Demanar lògica a la passió és contradictori. I el futbol sovint s'hi aboca de ple. Després de mesos escoltant coses com ara villarato, el final de cicle, la possessió de pilota excessiva o la fragilitat d'Iniesta, un mes de competició a Sud-àfrica ho ha capgirat tot. Els mateixos homes que acumulen ara elogis, són l'exemple a seguir i reben les abraçades dels que esperen que José Mourinho comporti títols sense importar l'estil perquè el triomf tot ho justifica. Amb l'empat a zero en la final, bramaven contra la injustícia i amb el gol d'Iniesta exclamaven lloances a la justícia esportiva, al premi per qui intenta jugar al futbol contra els que només el volen destruir. Basar-ho tot en si la pilota acaba entrant o no en lloc de gaudir del trajecte, del fet d'avançar sense saber si el destí et rebrà amb els braços oberts o amb una plantofada inesperada i no necessàriament injusta.

Les dues cares del futbol i d'una societat contradictòria que va passar de la manifestació més gran de la història amb el sobiranisme sortint per cada porus de la pell als crits d'alegria pel triomf de l'equip estatal l'endemà. Dues formes de viure-ho, com han tastat un cop més els jugadors catalans, que ara reben copets a l'esquena dels que d'aquí a un mes els criticaran. Per fer el mateix, això sí amb una altra samarreta.

«Si ho arribo a saber...»

Amb tot, l'esforç de diumenge va donar peu a la celebració d'ahir. Les mirades cap a l'heroi anònim, el que s'allunya dels flaixos. No era el cas perquè les càmeres en seguien cada moviment, cada expressió que mostrava. «Si ho arribo a saber no marco», se li va escapar sorneguer a Andrés Iniesta. Les abraçades més fortes, els somriures de complicitat o el xiuxiueig del rei d'Espanya anaven dirigits al migcampista blaugrana, autor del gol decisiu.

Iniesta forma part del grup de jugadors que han rentat la cara a la selecció espanyola. Li han tret la pols, la brutícia, el referent de la casta, bona part de la caspa i l'han sacsejat fins a convertir-la en un espectacle agradable a tots els ulls, d'amor per la pilota a partit de la consciència contrastada que es pot guanyar sent millors. És cert que el desgast per una temporada farcida de compromisos ha impedit veure el nivell de joc esperat, tret de comptades excepcions com en la semifinal contra Alemanya. I sempre amb el problema de la falta de gol. L'1-0 ha estat resultat inamovible en els creuaments, però el baix to del mundial ha ajudat a valorar el que aposta per un altre perfil futbolístic. L'onze estatal ha estat capaç de concentrar el 91% de quota de pantalla a l'estat un minut abans de la jugada gestada entre Cesc i Iniesta, que va decantar la balança. Rècord televisiu.

Com no podia ser d'una altra manera, els elogis cap a l'estil estatal contrasten amb els calbots a Holanda. L'excés de contundència de la final ha tapat una gran trajectòria que va dur-los a poder ser el segon equip de la història, després del màgic Brasil del 1970, que guanyava tots els partits de la fase de classificació i del mundial. Les coces de Van Bommel i De Jong van embrutar la imatge dels oranje, que ahir van rebre una estirada d'orelles del president de la FIFA, Josep Blatter. «La final no va ser exactament el que esperàvem en termes de fair-play. El trio arbitral va tenir un partit difícil i cal dir que no el van ajudar gaire.» Els hereus del futbol total resulta que vesteixen de vermell o de blau, com diumenge, en lloc del taronja tradicional i tenen un marcat accent català.


Els hereus del futbol total vesteixen ara de vermell i no del taronja tradicional i tenen un marcat accent català

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)