Si alguna cosa va sostenir el Madrid en l’eliminatòria durant el partit d’ahir va ser el pes de la història en la seva competició predilecta. Perquè de mèrits futbolístics, a banda dels del seu porter, no en va fer cap durant els 90 minuts que va durar el partit, transformat en suplici per al conjunt blanc. El Chelsea va ser una piconadora que va eliminar l’equip blanc de la manera menys lluïda possible: amb un enorme esforç defensiu que no va permetre a l’equip de Zidane tenir ni una sola ocasió decent en tot el partit. La final a Istanbul posa de manifest el domini del futbol anglès: Chelsea-Manchester City.

El tècnic francès arribava amb l’equip molt tocat físicament i, tant per tant, va decidir apostar pels galons donant la titularitat a Ramos, que havia jugat un partit en l’últim mes i mig, i a Hazard, que ha disputat 100 minuts acumulats en els últims quatre mesos. No semblava la millor opció contra un equip que fa del desplegament físic la seva manera de viure, i així va quedar evidenciat amb el seguit d’ocasions dels anglesos. Havertz va donar el primer ensurt amb un gol anul·lat per fora de joc. Courtois va haver d’intervenir en dues ocasions més fins que Werner (28’), que va creure en el xut de Havertz al travesser, va recollir la pilota a la línia de gol i la va acompanyar transformant la diana que inclinava l’eliminatòria.

En el segon temps, el Chelsea va tenir moltes ocasions; com ara una altra pilota a la fusta, i el Madrid només dos apropaments en dues oportunitats de Benzema que van obligar a intervenir Mendy. Finalment, amb l’equip trencat i sense cap opció per atacar, Mount va sentenciar.