Mentre els companys, amb la medalla acabada de penjar al coll, s’aturaven sense rubor a mirar la copa fixament, a tocar-la i fins i tot a regalar-li algun petó, per a N’Golo Kanté va ser quasi una primera aproximació incòmoda, amb un somriure nerviós i tocant lleugerament l’orelluda en un gest quasi de compromís, com si no volgués aglutinar excessiu protagonisme. No era la primera vegada que el menut migcampista francès es feia petit en una celebració. I és que, en plena onada d’eufòria pel mundial del 2018, a Kanté només el van arrencar del segon terme els companys de selecció per cantar-li la seva cançó, aquella que el definia com a “petit, humil i gentil”. Tres apel·latius incontestables per a la seva façana física i personal, però que es queden curts a l’hora de definir un futbol trepidant, el d’un migcampista que dins dels seus 168 centímetres ostenta uns pulmons incommensurables.

“A Kanté sovint li deia que no calia que corregués a totes les pilotes. Em deia que, a partir d’aquell moment, ho faria, però als dos minuts tornava a estar corrent com un boig”, va dir un dia Claudio Ranieri, arquitecte d’un Leicester campió de lliga que va canviar la carrera d’un futbolista criat en la misèria, obligat a buscar entre les escombraries quan tan sols tenia 7 anys als carrers de París i que fa menys d’una dècada (2013), ja amb 22 anys, encara jugava en tercera divisió francesa. Però el futbol, una vegada més, demostra que mai és tard i que el joc ho iguala tot, classes socials incloses, i a base de fer quilòmetres, Kanté arriba a la trentena amb un currículum incommensurable, capital en la Premier League d’un equip petit com és el Leicester City, pilar d’una França campiona del món i, des de dissabte, emblema del segon Chelsea de la història capaç de conquerir ’Europa, després d’una final contra el Manchester City per emmarcar en què el seu desplegament va ser un dia més emocionant, recuperant una desena de pilotes, fortificant el mig del camp del conjunt londinenc i donant també sortida amb la seva lleugeresa per conduir, fet que s’havia fet notori ja durant les semifinals contra el Real Madrid, en què es va menjar el mig del camp. “Sempre he somiat tenir un jugador així. Lluitava per un futbolista com aquest en el meu equip, i avui puc dir que el dirigeixo. És un exemple i seria útil per a qualsevol equip de futbol”, el va definir el seu entrenador, un Thomas Tuchel que quan va arribar a Anglaterra va apostar per la parella Jorginho-Mateo Kovacic per al seu mig del camp. Amb el pas dels partits, però, Kanté va acabar fent valer la seva hiperactivitat futbolística, una omnipresència que desapareix quan l’àrbitre xiula el final del partit, però que no fa desaparèixer la magnitud d’un migcampista que cau bé a companys i rivals.