L’Eurocopa es va decidir de l’única manera possible: en una tanda de penals. Només cal veure com aquest torneig quedarà en la retina dels aficionats com la del futbol pandèmic i de les eliminatòries marcades per les pròrrogues i les tandes de penals. En aquesta barreja d’atzar, per molts, però de tàctica i fredor psicològica, Itàlia en va sortir campiona. Ho va fer gràcies a l’encert de Donnarumma en aturar dos penals als joves Sancho i Saka. El tercer penal fallat pels anglesos també ho va ser per un jove futbolista que havia sortit per a l’ocasió: Marcus Rashford. Itàlia, que no s’havia classificat per al mundial de Rússia, ha aixecat la segona Eurocopa després de la llunyana del 1968. Desastre per a Anglaterra, que ho tenia tot a favor però que ha pagat cara, molt cara, la gasiveria i el conservadorisme del seu seleccionador. Els anglesos jugaven a casa, davant la seva afició a Wembley, i van obrir el marcador als dos minuts. Van signar una gran primera part, però van deixar escapar viva Itàlia. Una azzurra que suma ja 34 partits sense perdre i que, ahir, va signar un d’aquells partits antològics i amb dos centrals de llegenda com Bonucci i Chiellini. El primer va fer el gol de l’empat i el segon va sostenir la seva selecció amb força i coratge quan està a punt de fer 37 anys. Futbolista de la vella escola, que entén el futbol com una manera de competir i sobreviure. Itàlia, com contra Espanya en semifinals, va saber competir i patir. Anglaterra, que jugava la seva primera final de l’Eurocopa, va pagar l’estrena i el pes històric d’una final. Itàlia es va vestir amb els guants de Donnarumma, clau i convertit en un dels grans porters del present i del futur.

Anglaterra va entrar en el partit d’una manera elèctrica i fulgurant amb una transició ràpida i vertical que culminava Trippier amb una assistència per a Luke Shaw, que engaltava la pilota de manera majestuosa per obrir el marcador. Només havien passat dos minuts i el full de ruta de la final havia viscut el primer sotrac. Wembley rugia de plaer amb el gol dels three lions. Gareth Southgate veia com el seu pla de partit trobava l’efecte de forma matinera. El seleccionador italià va moure l’estructura tàctica del seu equip apostant per tres centrals, Walker, Stones i Maguire, i obrint el camp amb Trippier i Shaw per les bandes. Tots dos jugadors va ser els protagonistes del primer gol. Anglaterra va dominar el partit amb aires dictatorials. Declan Rice i Kalvin Philips eren dos homes jugant amb nens a la medul·lar. Els transalpins feien aigües per tots els cantons i aquí Mason Mount i, especialment, Harry Kane era un corcó per als homes de Mancini. Itàlia es va veure superada. La història de les semifinals contra Espanya es repetia. La gran diferència és que la roja no va traslladar el seu domini al marcador i Anglaterra ho va fer en dos minuts. Els three lions portaven el ritme del partit amb la flexibilitat d’un contorsionista i la percussió d’una banda de rock. Itàlia estava superada i en xoc. No trobava un argument sòlid per treure’s el domini del rival.

Enmig de l’angoixa transalpina, l’únic que va obrir una escletxa de llum va ser Federico Chiesa. El futbolista de la Juventus va vestir-se de líder de l’azzurra amb un xut arran de pal, a l’epíleg de la primera part. A partir d’aquell moment, Chiesa va començar a desplegar el manual d’instruccions de la resistència italiana. Els transalpins havien passat un autèntic calvari els primers 45 minuts i Chiesa es va convertir en l’element regenerador d’una Itàlia contemplativa. L’efervescència del jugador era l’antídot a la tranquil·litat anglesa. El davanter es va inventar una jugada per traçar un potent xut que es va trobar una aturada prodigiosa de Pickford. Els deixebles de Mancini abandonaven el purgatori per trencar el mur defensiu anglès. Chiesa, qui si no, lluitava una pilota i forçava un córner que era la gènesi de l’empat. Chiellini s’elevava per guanyar una pilota i Cristante rematava al pal. Bonucci, atent, ficava la cama per fer l’empat i portar el deliri a les files de l’azzurra. Els dos veterans centrals clau per entendre l’empat li donaven vida en una acció d’estratègia. Els anglesos encaixaven el primer gol de jugada de tot el campionat. Southgate havia apostat per un pla conservador i buscar el segon al contraatac, però tot saltava pels aires. La gasiveria d’Anglaterra es pagava car i començava una nova final oen què n Itàlia va buscar amb més ganes el segon gol abans d’arribar a la pròrroga, en què les forces dels italians eren curtes i el físic anglès era ferm però jugant amb el fre de mà posat. Res no es va moure i els penals van dictar sentència a favor d’Itàlia. Un just campió que va sobreviure a les adversitats.