El Real Madrid és un equip amb flor. Té aquella fortuna o resiliència que li dona la seva competició predilecta: la Champions. Ahir ja era afortunat sumant un empat, però va anar més enllà: va guanyar amb un gol en l’últim minut de partit amb dos actors secundaris: assistència de Camavinga i gol, al primer toc, de Rodrygo per deixar sense reacció l’Inter de Milà. Carlo Ancelotti va tenir com a segon Zinedine Zidane en la seva primera etapa a la banqueta blanca. Allà, un gol en el 93’ de Sergio Ramos va ser el pròleg de la décima. Zidane va conservar la flor de l’italià fins a estimular-se a nivells insospitats. Ara sembla que el transalpí se l’ha fet seva o, si més no, l’ha recuperada. Superstició o futbol, el cert és que el Madrid sap competir a Europa i té aquell punt de resistència i competitivat. Un instint de supervivència que s’entén en el partit fet pels blancs ahir. Un partit clàssic de fase de grups dels merengues. Poc futbol i domini de l’Inter en la primera part, però Courtois es va vestir de salvador. Els blancs van millorar prestacions en la segona part, però sense cap ocasió concreta; de fet, la més clara va ser del conjunt local fins que una combinació entre Eduardo Camavinga i Rodrygo va acabar en el gol del triomf a l’últim minut.

Tres punts d’or per al Real Madrid i cara de tristesa per als transalpins, que van quedar amb un pam de nas en deixar escapar una magnífica ocasió de sumar els tres punts i que ara veuen com el Madrid els ha pispat la cartera.