Finalment, el futbol va tornar a casa. Anglaterra és la nova campiona de l’Eurocopa, la primera de la seva història, després de derrotar Alemanya en la pròrroga. L’escenari era ideal. Les angleses afrontaven el torneig sabent que jugarien a casa, davant tot el seu país, que l’ha empès i animat fins al final per aconseguir el tresor més preuat i que s’havia resistit en dues finals perdudes. Sarina Wiegman, campiona el 2017 amb els Països Baixos, va agafar les regnes de la selecció anglesa i la va guiar fins al cim més alt del futbol europeu amb un títol històric. Perquè és el primer, perquè l’han guanyat a casa i perquè l’han aconseguit en l’edició més mediàtica i seguida de tots els temps i en un moment de creixement sense aturador del futbol femení. I, a més, derrotant en la final una selecció que havia guanyat les vuit finals que havia disputat fins ara. Anglaterra va trepitjar amb força en aquesta Eurocopa des del primer dia, amb golejades contra Noruega i contra Suècia. La selecció espanyola va estar a punt d’esgarrar-li la festa en els quarts de final, però l’amfitriona volia ser la gran protagonista i ho ha aconseguit. La traca final davant 87.192 espectadors, rècord absolut en una Eurocopa, va esclatar en una pròrroga d’infart.

Anglaterra ja es va apuntar mig gol abans de començar. La gran estrella d’Alemanya, Alexandra Popp, va notar unes molèsties musculars en l’escalfament i va ser baixa d’última hora per a la gran final. La capitana i màxima golejadora del torneig –empatada amb Beth Mead, que també es va retirar abans d’hora del duel– s’havia perdut les edicions anteriors de l’Eurocopa per lesió. Estava gaudint d’aquesta i liderant el seu equip, però a última hora el dolor la va tornar a castigar. El primer temps va ser força igualat, amb Anglaterra trepitjant més l’àrea contrària, però amb un petit ensurt quan el VAR va revisar un possible penal a favor d’Alemanya per mans. White va tenir la més clara de les angleses amb una rematada per damunt del travesser.

La vuit vegades campiona del torneig va reaccionar després de la represa i va ofegar les locals, que van viure els minuts més difícils. Wassmuth i Magull van vorejar el gol, però qui el va aconseguir va ser Anglaterra. Keira Walsh va veure la desmarcada de Toone a l’espai i va enviar una passada perfecta que la davantera del Manchester United no va desaprofitar: picada d’una qualitat suprema per sobre de Frohms que va encendre Wembley amb el primer gol (62’). Alemanya va reaccionar a través de Magull. Primer va enviar una pilota al travesser i, finalment, la va encertar rematant al primer pal (79’). El partit va anar a la pròrroga, en què pràcticament no va passar res ofensivament. Fins al minut 110. Un servei de cantonada a favor d’Anglaterra va acabar amb la pilota morta a la frontal de l’àrea petita. Chloe Kelly va ser la més llesta de la classe, hi va posar la punta de la bota i va donar l’Eurocopa a les companyes –entre les quals, la blaugrana Lucy Bronze– i a tot un país. Wembley va esclatar d’eufòria per celebrar un títol molt esperat i que podria significar un punt d’inflexió en el creixement del futbol femení. Es tanca un curs històric, que podria tenir continuïtat el vinent amb la disputa del mundial a l’estiu.