El nou Reglament FIFA sobre Agents de Futbol (RFAF), el qual va entrar parcialment en vigor el 9 de gener passat, ha estat objecte de nombrosos debats i, pel que ha anat sortint, sembla que ja ha estat impugnat tant en la justícia ordinària a Espanya i en altres jurisdiccions com al Tribunal Arbitral de l’Esport (TAS/CAS).

A l’espera de si aquestes impugnacions acabaran en no res, en l’anul·lació parcial d’alguns dels articles o inclús de la totalitat del RFAF, de moment està previst que el pròxim 1 d’octubre entri en vigor el capítol III del RFAF, el qual es titula Exercir com a agent de futbol i és el que s’encarrega de regular l’activitat dels agents de futbol, i també les obligacions tant d’aquests com dels seus clients.

Per posar un exemple, és en aquest capítol on es regula, entre moltes altres coses, la representació de jugadors menors d’edat (art. 13) i el polèmic límit a les comissions (arts. 14 i 15).

Una de les novetats introduïdes pel RFAF que ha suscitat major debat (i sobre la qual centrarem aquest article) és la relativa a l’exclusivitat.

En aquest sentit, en la indústria de la representació de futbolistes, els agents (que no intermediaris) s’encarreguen tant del dia a dia dels seus jugadors (en el més ampli sentit de l’expressió) com de la negociació dels seus diversos contractes.

La pràctica més estesa és que l’agent percep els seus honoraris en el moment en què el seu jugador firma un contracte. Aquest pagament, tanmateix, no només retribueix l’assistència de l’agent al jugador en la negociació i l’assessorament del contracte que acaba de firmar, sinó, com diem, tota l’activitat que ha anat desenvolupant pel seu jugador, activitat que pot abastar fins i tot anys.

El punt dèbil d’aquesta manera de treballar (i de facturar honoraris) és que sempre existeix el risc que el teu jugador sigui temptat per tercers agents, o que ell mateix decideixi firmar un contracte en el seu propi nom i representació sense tenir la intervenció de l’agent, si bé en la gran majoria d’aquests casos els jugadors estan assessorats per tercers agents.

A la pràctica, aquestes indesitjables situacions queden (o quedaven) ben protegides amb la inclusió al contracte de representació d’una clàusula d’exclusivitat que prohibia, per una banda, que el jugador firmés amb un altre agent i, per altra banda, que el jugador firmés pel seu compte sense tenir l’assessorament de l’agent, en tots dos casos, sota pena d’haver d’abonar una indemnització en concepte de clàusula penal.

El primer escenari no planteja gaire conflictivitat, ja que l’art. 16.1 del RFAF1 prohibeix a un agent contactar i firmar un contracte de representació amb un jugador que ja té subscrit un contracte d’aquest tipus en règim d’exclusivitat amb un altre agent (si no és que aquest contracte venci en un termini de dos mesos).

No obstant això, la polèmica està servida en relació amb el segon dels escenaris com a conseqüència de la introducció de l’art. 12.13 del RFAF, segons el qual:

“Es considerarà nul·la i sense efecte tota clàusula que

a) Limiti la capacitat de la persona de negociar i formalitzar un contracte laboral de manera independent sense la mediació d’un agent de futbol; o

b) Penalitzi la persona en el cas de negociar i/o formalitzar un contracte laboral de manera independent sense la mediació d’un agent de futbol,

Al contracte de representació”.

Com era d’esperar, aquesta disposició no ha agradat (amb raó) els agents que, si res no canvia, en principi no podran ampliar el règim d’exclusivitat per limitar (amb l’únic i legítim objectiu de protegir els seus interessos, res més) que un jugador pugui firmar un contracte a les seves esquenes.

I diem en principi perquè, tot i la rotunditat del precepte, sembla que no impedeix que igualment l’agent es pugui protegir en aquestes situacions.

En aquest sentit, la norma estableix que es considerarà nul·la i sense efecte tota clàusula mitjançant la qual l’agent limiti al seu jugador la capacitat per negociar i firmar un contracte sense la seva intervenció, o se’l penalitzi per negociar o subscriure un contracte sense la intervenció de l’agent.

Fins ara, era freqüent veure clàusules que més o menys deien que el jugador no estaria facultat per negociar ni concloure cap contracte sense la intervenció de l’agent i que, en cas d’incompliment d’aquesta previsió (de l’exclusivitat), estaria obligat a abonar una indemnització a l’agent.

Aquesta és una clàusula clarament limitadora i penalitzadora en el sentit de l’art. 12.13 del RFAF i, en conseqüència, nul·la i sense efecte de conformitat amb aquest precepte.

Però, i si en el contracte de representació no es limita la capacitat del jugador de firmar pel seu compte i risc? I si tampoc es penalitza?

Efectivament, res no impedeix que es pugui establir en el contracte de representació que el jugador tindrà dret a negociar i firmar en el seu nom i representació tants contractes com consideri oportú, i que reconeix que, en aquest cas, l’agent tindrà dret a percebre uns honoraris atenent a la prestació efectiva dels seus serveis.

D’aquesta manera, ni s’està limitant el dret del jugador a negociar i/o firmar pel seu compte, ni tampoc s’està penalitzant el fet que el jugador desitgi exercir aquest dret.

En aquest cas, aquest pacte es configuraria com una clàusula convencional (que no penal) fruit de la llibertat contractual de l’agent i del jugador (i, per tant, subjecta al principi contractual bàsic de pacta sunt servanda), que lliurement decideixen preveure en el contracte de representació les conseqüències que es derivaran del fet que el jugador, fent ús del seu legítim dret, decideixi firmar un contracte pel seu compte.

Seria ideal, a més, que en el mateix contracte de representació es fixés el mètode de càlcul o l’import exacte de la comissió a percebre per l’agent en aquests casos.

Serà interessant veure com la Cambra d’Agents de la FIFA i el TAS interpreten aquest article (si efectivament entra en vigor l’1 d’octubre, és clar) tot i que, com sempre ens agrada dir, és imprescindible assessorar-se amb un especialista per redactar aquest tipus de clàusules amb precisió i, així, evitar en aquest cas que la clàusula pugui ser interpretada com a limitadora i, en conseqüència, ser considerada nul·la.