Sempre amb un somriure als llavis, una actitud positiva davant la vida i amb els ulls posats en els seus companys de batalla, Juan Carlos Unzué s’ha convertit en la cara visible de les 4.000 persones a tot l’Estat que pateixen esclerosi lateral amiotròfica (ELA). La cruel gravetat d’aquesta malaltia i la inevitable pèrdua de mobilitat no aturen Unzué, que des que va fer públic que tenia ELA, el 18 de juny del 2020, continua lluitant amb totes les seves forces amb dos objectius molt clars a l’horitzó: visibilitzar aquesta malaltia minoritària i, sobretot, aconseguir recollir la major quantitat de diners possible per a la investigació d’una malaltia quasi invisible i que té una esperança de vida d’entre quatre i sis anys.

L’agost de l’any passat, amb el partit benèfic entre el Barça i el Manchester City, va aconseguir recollir 4,3 milions d’euros. Ara espera fer el mateix amb el documental que arribarà a les sales de cinema el divendres 5 de maig i que es titula Unzué. L’últim equip del Juancar. Un equip del departament d’esports de TV3, encapçalat per Xavi Torres, ha estat seguint durant dos anys i mig el dia a dia d’Unzué i el d’altres persones que també pateixen ELA. “No hem fet ficció ni tampoc hem fet un guió. El que hem ensenyat és el que hi ha. Ells tenen una nova vida i la volen gaudir. Tenen l’eina de l’eutanàsia per si volen morir dignament, però el que hem d’aconseguir és que visquin dignament”, explica Xavi Torres, director del documental. I assegura: “Aquesta pel·lícula és un error del sistema. Nosaltres no hauríem d’explicar tot això perquè ja hauria d’estar solucionat en una societat moderna. Aquest documental ha de servir per continuar amb aquesta denúncia fins que la llei ELA estigui aprovada i rebin les ajudes que mereix qualsevol ciutadà.” El gran protagonista, Juan Carlos Unzué, vol deixar clar que no es tracta d’un “drama”, perquè “no era la intenció ni la realitat”. “Hi ha moments complicats i durs en el trajecte, però el documental transmet positivitat, que és el que jo volia i sento”, assenyala.

L’exporter i exentrenador de futbol professional creu que el seu lligam amb l’esport i els valors que se’n desprenen l’han ajudat des del primer dia a tenir aquesta actitud: “L’esport ha condicionat la meva forma de ser. Vaig ser capaç d’acceptar d’inici un diagnòstic com aquest. Una cosa que ja no pots controlar ni canviar. Soc capaç de superar situacions complicades, com he fet tota la vida.” Ara, l’ELA li ha ensenyat a diferenciar “el que és realment essencial del que no ho és”. “Per sort, el que és essencial ho tindré fins a l’últim dia, que és la possibilitat d’emocionar-me, pensar, sentir i, fins i tot, comunicar-me en un moment donat a través de la tecnologia. Porto més de dos anys en una cadira de rodes i tinc molts moments de felicitat. La vida ens posa en situacions complicades, però som capaços de tirar endavant.” El que el manté viu és “sentir-se útil”, fins i tot, “d’una manera més satisfactòria que en l’altra època de la meva vida”, afirma. “Aquesta sensació de poder ajudar i donar alguna cosa. He pogut comprovar que ho acabes rebent de forma multiplicada. Sentir l’estima i el respecte de tothom és l’energia que em fa continuar endavant cada dia”, explica Unzué.

“Us imagineu una societat on aquestes malalties neurodegeneratives tinguessin un tractament o una cura? Cada cop vivim més, però en quines condicions vivim? És necessari que s’investigui més perquè li pot tocar a qualsevol persona.” Aquesta és la gran lluita de Juan Carlos Unzué, una persona que s’aferra a la vida amb un somriure inesborrable.