Sí, havíem de trobar un moment per posar el punt final. De fet, el llibre ha estat en l’aire molts anys. Primer, per deixar temps després dels dos de Munic. Després, la pandèmia. Em vaig embolicar amb un altre llibre [L’evolució tàctica del futbol des de 1863], i anava i venia amb aquest. La final de Champions del 2021, però la perden. Mai saps què fer. I aquesta última temporada, al gener tot era una incògnita. Ha estat un llibre amb molta incertesa, que he anat avançant de manera irregular. La certesa arriba a l’abril. Guanyen la lliga, destrossen el Madrid. I l’editor va ser molt valent. Lliga i copa guanyades, però faltava la Champions. I si no la guanyen? “El fem igual”, va decidir. Ja tocava.

Va ser dramàtic. La vaig viure com una de les més dures que he viscut mai. Quan arriba la final, tinc el 90% del llibre escrit, o més. I aquells últims minuts de l’Inter... El Pep i l’Estiarte, tan “italians”, m’ho havien dit: “És que la tindran, la tindran.” Sí, és de les finals en què més he patit. Va ser molt dura.

Sí. Allò de Munic no era sostenible. Hi anava una setmana, en descansava una i hi tornava. Era massa. I amb la pandèmia, impossible. Hem canviat molt la metodologia. A més, a Munic el primer any no em coneixien. A Manchester, el primer dia vaig cometre l’error d’acreditar-me i anar a la tribuna de premsa. Cagada. Tots ja pensen: “Aquest ve aquí a fer allò.” Els següents viatges ja vaig anar d’incògnit, a les llotges de les famílies o altres llocs. En aquestes temporades de la pandèmia també hi ha molt de WhatsApp. Ha canviat, sí.

Sí. Ell té la certesa que el Johan era un tio intuïtiu, d’aquells genis a qui se’ls encén la bombeta, i que ell no és així, que perquè se li encengui necessita hores i hores de treball.

I tant. Té un nivell d’intuïció que ja el voldria jo. Però ell s’està comparant amb el geni. Creu que només pot arribar a aquest nivell top amb molt de treball. Observació del rival, correcció de jugades, etc.

Em va sorprendre en aquest aspecte del treball, de la metodologia interna. No em sorprèn ell, perquè és molt transparent, no té doble cara. Em podia esperar una mica el geni despreocupat que s’inspira, i no. La inspiració de ser el primer de trepitjar el camp i posar-hi hores per trobar el que busca.

És una evidència que cada temporada ha canviat. Ho tinc tot apuntat, de tots els seus partits.

Sí, faig el mateix. És una rutina. No perquè hi hagi un quart llibre, que no hi serà, però he vist 750 partits del Pep, i ara no deixaré la feina. Hi ha una evolució claríssima, tot i que el fonament es manté. El fonament és la pilota. La pilota és meva i si me la prenen m’han fotut el mòbil i l’he de recuperar. La pilota com a eix central del seu concepte de joc. I a partir d’aquí, anar canviant, en funció de mil coses. Lesions, un jugador que es dispara, els rivals... Ell és molt poc dogmàtic. Ara, la pilota és irrenunciable, essencial.

Si és com a llegat, ho hem de posar en interrogant. La lliga espanyola, l’ha canviat? I l’alemanya? Ho discutiria perquè depèn dels hereus. Si Tuchel s’hagués quedat, Nagelsmann hauria reeixit millor i en surten més, segurament. Però si no, el llegat no el mantindrà l’afició, per entendre’ns. A Anglaterra, ja ho veurem. Dit això, ara mateix hi ha una influència brutal. Hi ha equips de tercera i quarta que els veus i dius: “No pot ser”. Ja veurem d’aquí a deu anys.

La immensa majoria, de meravella. Sempre n’hi ha algun que per raons personals o del tipus que sigui, no encaixa. Al Barça, Ibrahimovic, per una raó de personalitat, no va encaixar. Al Bayern, Ribéry. No és que no connectés amb en Pep, però no acabava d’encaixar amb la manera de jugar. Al City, amb Nolito. Però és que no en diria més. Ni Cancelo. Ell havia connectat, però una altra cosa és que no accepti ser suplent. Sempre surten jugadors que diuen que els ha obert els ulls.

Quant a microdetalls, sí, molts. Aquesta temporada, Rico Lewis. L’explosió de Stones ve de Lewis, que el posa un dia de lateral interioritzat i mostra unes coses que els tècnics no havien imaginat. A partir d’aquí, ho desenvolupen, i qui ho executa és Stones, que també ha vist el nano jove.

Jo continuo pensant que sí. No perquè ell ho digui, perquè sempre diu “no ho sé” i jo me’l crec, perquè no pensa en el llarg termini. Però crec que l’estímul de poder disputar una Eurocopa o un mundial, d’anar al nucli central d’una competició, l’hi veig molt. Jo el veig a l’anglesa. No tinc cap input ni n’he parlat amb ell, però veig Rico Lewis, Kyle Walker, Stones, Grealish, Foden... No caldria ni que els digués què han de fer. Això ho veuria molt. Ara, si quadraran els astres, ves a saber.

Una vinculació sí. El Pep és culer a mort. Però s’han de donar moltes condicions, i no econòmiques. No ho sé, Johan va estar vinculat al Barça, i no cal ni el títol. Com a guru, com a mentor. Això sí. Ara, com a entrenador, una de les coses que li he vist és no tornar a fer allò que ja ha fet.

Sí. Hi ha l’entorn, que el Pep ha viscut com a jugador i ha patit dramàticament com a jugador, la merda que li va llençar la directiva. Això és un pes. Johan, el seu mestre, ha viscut tot el que ha viscut, i ja com a mentor també, les coses que va haver de patir, quan va entrar Sandro. Es diu molt de la premsa, però si féssim la suma dels factors, crec que la premsa seria el menys transcendent. Ell ja sap que la premsa criticarà. És una mica aquesta mania catalana de no valorar el que tenim a casa. Que es confon amb la crítica. Tu pots ser molt crític amb els germans Roca, et pot no agradar un plat, però valora que són uns dels cuiners més importants que hi ha. També ell era molt més jove i inexpert, al Barça, i els conflictes amb els jugadors cremen més. Ara pot actuar més ràpid i quedar-ne menys afectat. La pell és més dura. Els primers anys al Barça, tot era més sensible.

No és pels resultats. A ell li han creat un ecosistema en què tothom rema en la mateixa direcció. A dins del club. La premsa és crítica, és clar, però al club tothom vol que aquest projecte triomfi. Ell hi va per tres anys, i comença a sentir-se confortable i bé. Txiki li dona suport, Soriano li dona suport, el Khaldoon [Al Mubarak, president] ha trobat que és un interlocutor brillant i intel·ligent que també l’ha ajudat en els moments dolents. Això ha anat creixent, l’equip ha anat jugant bé, s’han anat guanyant títols i l’afició se n’ha enamorat. Ell ha vist que aquí es pot fer molta feina i crear un llegat d’identitat de joc. Veus l’equip femení i juga igual. Els inferiors, també. I s’ha arribat a un punt que l’afició critica quan no es juga bé, encara que es guanyi. Ja han après la manera com volies jugar, i ara quan no jugues igual, no els agrada.

La comparació amb el Pep és nefasta. Per a Xavi i per a qualsevol. Amb altres, també hi ha hagut comparació, però no és tan clara pel que són, dos migcampistes de la casa que han triomfat. S’ha volgut establir d’alguna manera “el nou Pep” i això el perjudica. En aquests moments, no hi ha cap entrenador al món que pugui ser comparat quant a característiques amb el Pep. No dic en títols. Hi ha gent brillantíssima, però el Pep té una sèrie de qualitats que no veig en ningú més. En Xavi, tampoc. Veig que pot ser un molt bon entrenador, però que no té aquestes característiques.

A mi em sobta la involució que hi ha hagut aquest any. L’any i mig anterior l’he vist raonable. Tens una plantilla amb mancances, arribes en una situació complicada, el post Messi és difícil i fas una mica el que pots. Aquest any i mig, més enllà dels resultats, la feina va estar bastant ben orientada. Aquest any em té més desconcertat, sobretot si comparem la primera part i la segona part contra el Porto. No acabo de veure quina és la versió veritable, si la primera o la segona. És evident que en Xavi té una plantilla bastant millor, però l’orquestra sona desafinada molts dies, i això em sorprèn. No pot ser per falta de conceptes d’ell, perquè els té. Si té la metodologia idònia? Això no ho sé. O potser hem d’esperar que toqui una tecla perquè tot funcioni. I quan veus el magnífic partit jugat contra l’Atlético, penses: “Ja ho té, ja està.” Però cal veure si aquesta versió serà sostenible.

La meva experiència d’aquests deu anys és que has de ser a dins per saber què passa. Tampoc m’agrada gens jutjar un entrenador per les rodes de premsa, perquè n’hi ha que són brillants i després són un nyap, i altres que no saben parlar i són molt bons. Hi ha de tot. El que és evident és que el discurs de Xavi no sempre quadra amb el que veiem al camp. Per què? Només ho pot explicar ell i els que són a dins. Anem a un cas concret: Gündogan. Té quatre mesos més que quan va ser un dels herois del triplet del City. No s’ha fet gran de cop. Era una meravella. I ara el veus i hi ha dies que és una versió pàl·lida. És ell? Em nego a creure que sigui ell, que de cop s’hagi fet gran. Era un intèrpret meravellós ficat dins d’una orquestra simfònica, i ara de vegades ha semblat un intèrpret desconcertat ficat dins d’una orquestra que desafina. S’afinarà l’orquestra? És el dubte. Ho va fer contra l’Atlético i cal veure que no sigui flor d’un dia sinó quelcom estable i continu. Si s’afina, veurem un Gündogan estel·lar.

Ho diu? Sí? Ells tenen contacte, sí. I tot això ve de Lillo, que diu que els de l’equip han de viatjar junts, però no al mateix tren sinó al mateix vagó.

Absolutament. Com a persona és un fenomen, i com a entrenador s’està fent un gran entrenador. No sé qui em va preguntar si era el nou Pep. Ho torno a dir: m’hi nego. El nou Pep no sabem qui serà. No hi ha hagut entrenadors que hagin tingut una influència brutal en el futbol cada cinc anys. Això no ha existit. Hi va haver el Herbert Chapman el 1925, el Cruyff als 90, i si vols estiro molt i dic Michels. I al segle XXI ha estat el Pep. Ferguson ha guanyat molt, però no ha tingut una influència en el futbol mundial. No pots pretendre que un entrenador, per bo que sigui, li agafi immediatament el relleu. Dit això, Míchel em sembla que té un potencial de ser molt bo.

El futbol són idees. Després s’executen, bé o malament. I com qualsevol idea, pot ser reproduïda. Al City femení, la Laia Aleixandri juga de Stones, de Lewis, de Miguel. I això és una imitació. No hi ha anat el Pep a dir que han de fer això. L’entrenador i les jugadores ho han vist i ho han aprofitat. Míchel ha anat fent relació amb el Pep. No ja pel grup City, sinó entre ells. I tampoc li ha dit Pep a Míchel que fes això. És Míchel qui rumia.

La connexió d’idees, l’empatia, es veu molt ràpidament. Com entre un entrenador i un jugador. N’hi ha que saps que t’ho faran de seguida i altres que, encara que els ho expliquis vint vegades, no ho fan.

De Guardiola, no. Punt final. El llibre sembla guionitzat, començant amb drama i acabant amb la coronació. Què més vull? I tampoc tenia sentit, per com han anat les coses, esperar més. La feina gruixuda de construir un llegat ja l’ha fet.

Sí. Una de les coses en què més m’he sentit influït pel Pep és aquesta voluntat de no estar fent sempre el mateix i repetint el que t’ha anat bé, fent exactament el mateix, ancorat en el mateix lloc. L’aspiració de fer coses diferents. Després dels dos primers llibres, volia fer una cosa molt diferent. I hi va haver algun moment, durant aquests set anys, que no tenia ganes de publicar aquest tercer. Però havia de tenir un punt final, i em vaig tornar a animar. El següent llibre, com que no serà del Pep i no serà d’un entrenador potent, segurament tindrà menys èxit, serà menys visible, menys tot. Però serà diferent. De fet, és la frase inicial del Pep al llibre, que el nostre secret és que cap de nosaltres som com érem.