En els últims anys, el derbi del Pla de Barcelona s’ha convertit en la festa bianual del futbol popular a la capital catalana, com a màxim exponent d’un fenomen social que s’aferra als valors de la tradició futbolística, la identitat pròpia i el sentiment de pertinença de barri en una ciutat més que globalitzada. El Club Esportiu Europa i la Unió Esportiva Sant Andreu, en representació de la Vila de Gràcia i Sant Andreu de Palomar, són dos vells coneguts que arrosseguen una rivalitat que s’ha accentuat fins a esdevenir aferrissada en el segle XXI i que, en part, ha estat revitalitzada per la creació dels seus dos principals grups d’animació. Els Desperdicis (2007), per part andreuenca, i els Eskapulats (2013), el nom dels quals fa referència a l’escapulari que llueix l’equip gracienc a la seva samarreta.

Al contrari del que acostuma a passar entre aficions enfrontades, la de l’Europa -més de 2.500 socis- i el Sant Andreu -més de 4.000-, clarament en auge malgrat conviure a Barcelona amb el Barça i l’Espanyol, comparteixen ideals progressistes i de sensibilitat de consciència social -la UESA ha arribat a col·laborar amb l’ONG Open Arms-, però la voluntat de reivindicar el sentiment de pertinença de tots dos barris a través d’aquesta pugna esportiva ha tingut molt a veure en el boom que ha experimentat el futbol popular en contraposició al futbol modern d’elit, cada cop més allunyat de l’aficionat, en què els jugadors viuen majoritàriament en una bombolla i aïllats de la societat. Els implicats en la causa ens expliquen què és el que fa veritablement especial aquest derbi.

Tant Daniel Cantón, periodista i conductor del pòdcast Hora Quadribarrada, com Albert Pujol, membre de la penya Caliu Gracienc, fundada el 1996, ho tenen clar. Un dels grans punts d’inflexió de l’enemistat entre els dos bàndols va ser la pancarta que va exposar Desperdicis el 2007 en la diada de Sant Martí, tradicionalment coneguda a Catalunya per matar el porc, en què es va representar aquest animal amb la samarreta de l’Europa, i un llop -que duia un ganivet a la mà- amb la quadribarrada. A sota, un missatge clar i concís. “A cada porc li arriba el seu Sant Martí”. Allò va provocar que l’aleshores president del club gracienc, Guillaume de Bode, abandonés la llotja del Narcís Sala, i els dos clubs van trencar les relacions institucionals.

“Tinc 49 anys, vaig al Nou Sardenya des dels set, i abans d’aquest famós episodi, tampoc veia tanta rivalitat entre els dos equips”, admet Pujol. “No recordo cap tifo d’aquestes magnituds en cap Barça-Espanyol dels últims anys”, diu Cantón, que reconeix que les xarxes socials també han contribuït a alimentar la mala maror. “No va ser una acció gratuïta. Als andreuencs ens ha interessat generar aquesta rivalitat perquè sempre ens hem sentit menystinguts pels europeistes. En l’època prèvia a la presidència de Joan Gaspar, quan el Sant Andreu no tenia diners, al bar Ca la Chus -ubicat dins del Nou Sardenya- en feien mofa i alguns aficionats de l’Europa ens tiraven monedes a terra”, apunta Xavier Miralles, el president de la federació de penyes del club quadribarrat, que també deixa clar que les dues aficions “es retroalimenten” de l’ambient d’hostilitat que es viu en els derbis, i fins i tot creu que aquesta tendència de seguiment del futbol no professional ha ajudat a altres històrics com el Júpiter o el Sants a “revifar una mica”.

Per a Martí Ramírez, periodista que col·labora al mitjà digital Els 11 de Gràcia, l’hermetisme que envolta el futbol d’elit ha creat la necessitat als més romàntics d’aquest esport de reconnectar amb l’essència del futbol. “Seguir l’Europa o el Sant Andreu permet a l’aficionat tornar als orígens i sentir-se representat en un moment en què no se’l té en compte, com es veu amb els preus de les entrades o els horaris dels partits de futbol de màxim nivell. Quan sona el xiulet final, els nens i nenes poden baixar a la gespa i fer-se una foto amb Àlex Cano -capità i futbolista amb més partits disputats en la història del club gracienc, gairebé mig miler-. Per això és més fàcil que el públic estableixi un vincle en un partit de la quarta categorial estatal que en un de primera divisió”, exemplifica Ramírez. “Si tens fills que juguen al futbol base, en acompanyar-los un dia entre setmana a l’entrenament al Nou Sardenya, et pots trobar un jugador del primer equip que està lesionat prenent un cafè al bar Ca la Chus, i preguntar-li com està i quan li falta per rebre l’alta”, explica Pujol a tall d’anècdota.

I els jugadors, què n’opinen de l’ambient i de tot el que es genera al voltant del derbi? “És un partit impropi de 2a FEF. Hi ha un sentiment de pertinença i d’arrelament cap al barri molt fort. Emociona veure famílies senceres a la graderia”, admet Arnau Campeny, que acumula més d’un centenar d’aparicions amb l’escapulada i és un dels capitans de l’Europa. Un altre dels màxims referents del bàndol contrari, Josu Rodríguez, amb més de 250 partits amb la quadribarrada, creu que l’afició valora molt la proximitat dels jugadors. “El 80% de nosaltres tenim altres feines. Conec a molts socis i tinc amics a la graderia. És tot molt més autèntic i proper, un altre món en comparació al futbol d’elit”. La conclusió de tots dos és la mateixa. Aquests són els partits que els fan sentir com a “futbolistes professionals”.

Les trajectòries de les dues entitats conviden a l’optimisme. Ara bé, és una possibilitat real viure aquest derbi en categories superiors? Més enllà de la viabilitat en qüestió, no tots en són partidaris. “Si pujar al futbol professional ha d’implicar que el meu club es torni inaccessible i perdem els valors, prefereixo no fer-ho. Rotundament, no”, afirma Miralles. “Em semblaria pràcticament una utopia trobar l’equilibri entre tenir inversors que vulguin fer créixer el club i mantenir l’esperit d’equip de barri”, hi afegeix Ramírez. Per la seva part, Josu no té dubtes. “Tots dos han viscut processos semblants. L’Europa i el Sant Andreu tenen potencial com a estructura de club i com a massa social per competir, com a mínim, a 1a FEF”. Campeny no ho té tan clar, però és lleugerament optimista. “Per consolidar els clubs en categories superiors caldria un augment pressupostari important i millores en els estadis, però veient el recent creixement exponencial, podria ser factible”. Cantón fins i tot s’aventura a dir que un enfrontament entre andreuencs i graciencs a segona divisió tindria “una quota d’audiència d’un partit de Champions League”.