Des d'UCRAÏNA
Quasi 2.000 quilòmetres en una sauna
a més de 30 graus
Estava avisat. Des de l'ambaixada ucraïnesa a Madrid ningú m'ho havia negat. “A Ucraïna van més lents els trens que els autocars, no és gaire recomanable.” Malgrat el consell, em vaig arriscar. Han estat quasi 2.000 quilòmetres des que vaig arribar a Ucraïna, des de Lviv fins a Donetsk he creuat el país en tren i sí, potser no era la millor opció, però l'experiència s'ho val. Com a mínim ara que ja ha passat.
Fa setmanes, quan m'endinsava en el lloc web dels serveis ferroviaris ucraïnesos era força optimista, amb reserves, però optimista. Des del portal s'anunciava amb força l'adquisició dels anomenats trens Hyundai, comprats a Corea del Sud i que havien de ser una revolució per al país i una manera àgil de moure's entre les seus durant l'Eurocopa. És cert, també, que els alts càrrecs de la companyia van haver de donar la cara per defensar que els conductors de les locomotores estaven preparats per comandar els nous combois, però això és una qüestió que quasi vaig obviar. El més important eren els trens, moderns, ràpids, confortables i els quals encara espero veure. O, com a mínim, això penso, perquè no crec que els que m'han dut de Kíev a Lviv d'anada i tornada, de Kíev a Khàrkiv i de Khàrkiv a Donetsk tinguin res a veure amb Hyundai i molt menys encara amb el segle XXI.
Un se sent intimidat quan puja a un tren ucraïnès; amb prou feines t'hi veus. La llum és molt tènue, costa desxifrar quina és la localitat que et pertoca, unes taules de fusta mínimament encoixinades que t'han de servir de llit. Ni cabines ni històries, tots junts. Les aproximadament 50 persones que caben en cada vagó, dormint al mateix espai i compartint roncs i temperatures que superen els 30 graus. El que sembla una finestra no ho és, no hi ha ventilació i la roba se t'enganxa a la pell de la mateixa manera que les travesses de la via et colpegen l'esquena una i altra vegada en el caminar pesat d'un tren que s'aturarà una, i una altra, i les vegades que faci falta abans de completar trajectes de 600 quilòmetres en 12 hores. Una eternitat que fa que t'adormis, inevitablement, per advers que sigui l'entorn fins que, de sobte, et desperta un dels treballadors del comboi, t'entrega el teu bitllet i et diu alguna cosa que no entens. Has de baixar en la propera estació i sí, segueixes a Ucraïna, per si no te n'havies adonat.