Un madridista confés

El darrer gran esdeveniment esportiu al qual Joan Carles I va assistir abans de l'anunci de la seva abdicació no li va comportar, però, cap disgust en forma de xiulada, sinó més aviat tot el contrari. El monarca, madridista confés, va poder contemplar, al costat d'altres simpatitzants del Real Madrid estretament vinculats al poder espanyol (Aznar, Rajoy i Florentino Pérez, per citar només alguns dels més rellevants) com l'equip blanc aixecava la tan desitjada décima. Ho va fer amb la mateixa alegria que qui l'havia precedit al capdavant de l'Estat espanyol, l'infame general Francisco Franco, que havia celebrat les sis copes d'Europa que el Madrid va guanyar en plena dictadura.

Curiosament, l'abdicació de Joan Carles provocarà que, per primer cop, no hi hagi al capdavant de la monarquia espanyola un simpatitzant madridista. Tant Alfons XIII com Joan de Borbó (tot i que aquest no va arribar mai a regnar), padrí i pare respectivament de Joan Carles, van fer com ell i no van amagar la seva simpatia pel Madrid, la mateixa que en tantes ocasions també va manifestar Franco. Amb Felip VI, serà un colchonero qui ocupi La Zarzuela.

Un rei que lliura la copa del Generalísimo

Més enllà de les seves simpaties futbolístiques, allò veritablement rellevant de la història de Joan Carles I és el seu vincle amb el franquisme. Al rei espanyol no el va elegir mai ningú de manera democràtica, sinó que va ser nomenat a dit per Franco com el seu successor. El 1969 va ser designat com a hereu pel general feixista tot jurant els principis del Movimiento Nacional, i el 1975, després de la mort de Franco, va assumir la condició de rei i de cap de l'Estat. En l'aspecte futbolístic, com que la copa del Generalísimo, el nom que la competició del KO va rebre durant els anys de dictadura franquista, ja estava en marxa va ser el rei Joan Carles I qui en va assumir la presidència. Així, doncs, el 26 de juny de 1976 el rei va lliurar a l'Atlético de Madrid la darrera copa del Generalísimo. La imatge no podia ser més eloqüent sobre la continuïtat entre les dues figures: el nou rei presidia i lliurava la copa amb el nom del difunt general feixista.

Aquella final, amb l'Atlético i el Saragossa com a protagonistes, va evidenciar també un altre fet que ha estat una constant en el futbol contemporani: que la llotja del Bernabéu és un dels epicentres del poder espanyol. En aquella ocasió, el rei compartia espai amb Alfonso Osorio, ministre de la Presidència, i amb Adolfo Suárez, ministre secretari general del Movimiento. Pel que sembla, va ser en aquella llotja on Joan Carles I va insinuar per primer cop a Suárez que podia ocupar la presidència del govern, un càrrec pel qual va ser nomenat pocs dies després d'aquella final.

Una copa per al nou rei

La temporada 1976/77, la primera que s'iniciava ja amb Joan Carles com a cap de l'Estat, la Federació Espanyola de Futbol va decidir adequar-se als nous temps i denominar la seva competició amb el nom de copa del Rei. Es va canviar la forma del trofeu i la seva denominació, però la continuïtat amb la copa del Generalísimo era més que evident. Al cap i a la fi, Franco havia mort al llit i no hi havia hagut un procés de ruptura democràtica, sinó una reforma del règim propiciada des de l'interior.

Va ser el 25 de juny de 1977, pocs dies després de les primeres eleccions que es van celebrar a l'Estat espanyol després de la dictadura franquista, quan el rei va lliurar per primera vegada el nou format de la copa que duia el seu nom. Curiosament, el primer trofeu en la forma que coneixem actualment se'l va emportar el Barça, però no pas el seu primer equip, sinó el juvenil, que poc abans de la final que enfrontava el Betis i l'Athletic Club va rebre de mans del monarca la copa que l'acreditava com a campió.

El fet que en la primera final de la copa del nou rei hi participés un equip basc va propiciar que el Calderón s'omplís, almenys a la part destinada als aficionats biscaïns, d'ikurrins, una bandera de la qual tot just se n'havia permès l'ús legal el gener d'aquell mateix any. Potser aquesta distensió, i la il·lusió pel nou període que s'obria, va propiciar que, tot i la participació de l'Athletic i del Betis –un club andalús amb un gran simbolisme entre la classe treballadora i amb el qual simpatitzava Felipe González, que acabava d'encapçalar la candidatura del PSOE que s'havia situat rere l'UCD d'Adolfo Suárez en les eleccions de la setmana anterior–, la final es desenvolupés en un ambient de gran esportivitat tot i la pròrroga i la llarga tanda de penals que va acabar fent campió l'equip sevillà.

Una xiulada avançada al seu temps

Durant la dècada següent, la figura del rei va emergir com la gran salvadora d'Espanya i es va convertir en gairebé intocable. Hi va ajudar el seu paper durant el cop d'estat de 1981, durant el qual el rei va ser presentat com el garant del procés democratitzador engegat després de la mort de Franco. Avui, amb la censura de l'època esvaïda, són moltes les veus que qüestionen que aquest fos el veritable rol del rei en el cop. En tot cas, això ja és tota una altra història... La qüestió és que la legitimitat guanyada pel rei va convertir en intocable la seva figura. És per això que la xiulada que Joan Carles I rebé el 8 de setembre de 1989 durant la cerimònia inaugural del mundial d'atletisme, un acte que servia també per reinaugurar l'Estadi Olímpic de Montjuïc, que havia d'acollir els Jocs de 1992 a Barcelona, va resultar tan sorprenent per a alguns sectors socials i polítics. En aquella ocasió, la xiulada no va ser, ni de bon tros, majoritària, però es va deixar sentir i va evidenciar l'existència d'una generació de joves catalans que, emmarcats en la campanya Freedom for Catalonia i en organitzacions independentistes amb La Crida com a entitat més visible, gosava qüestionar obertament l'intocable monarca espanyol.

Els xiulets com a símptoma del descontentament popular català i basc

Vint anys després d'aquella xiulada a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, les orelles reials van haver de sentir nous retrets públics a la seva figura i a la Marxa reial, que serveix d'himne espanyol. Va ser el 13 de maig de 2009 en la final de copa que enfrontava el Barça i l'Athletic Club i que van guanyar amb claredat els blaugrana. En aquesta ocasió, la xiulada va ser àmpliament majoritària i va anar acompanyada de l'exhibició de símbols independentistes bascos i catalans. TVE, que emetia el partit, va decidir tallar el senyal acústic durant el so de l'himne espanyol per evitar que els xiulets se sentissin per televisió, una burda maniobra que no va fer res més que amplificar la dimensió política dels xiulets.

Des d'aleshores, el fet de xiular la Marxa reial i els representants de la monarquia espanyola s'ha convertit gairebé en una tradició en totes les finals de copa en què participen equips bascos i catalans. Va succeir en les finals de la copa del Rei de bàsquet del 2010 i el 2013, especialment en aquesta última, disputada a Vitòria, on la xiulada al rei i al ministre Wert va ser antològica; i també en les de futbol del 2010, el 2012 i el 2014. Entre aquestes, va ser especialment sonada la del 2012, una nova final basco-catalana disputada al Calderón i que, presidida pel príncep en absència del rei –que no feia gaire que s'havia lesionat caçant elefants a Botswana–, va tenir l'himne més breu de la història, ja que va durar únicament 27 segons! La ironia del públic, crític amb la corona, també va quedar evidenciada quan tot l'estadi va cantar allò d'“Un elefante se balanceaba sobre la tela de una araña...”. Tot un homenatge popular als elefants de Botswana!

Aquestes darreres xiulades no han fet res més que evidenciar, des de l'àmbit de l'esport, un espai que tot sovint permet que hi hagi mostres de descontentament popular que en altres circumstàncies difícilment serien expressables, la creixent desafecció d'una part molt significativa de la població, especialment catalana i basca, amb la figura del rei. Justament allò que les hagiografies esportives del monarca obvien, de manera intencionada, ressaltar.