Només 11 anys de vida. Enfront dels 118 anys que té la Lliga de Futbol Australià, l'esport rei del país, el soccer (com és conegut al país dels antípodes) és un petit infant encara gatejant, un nen amb ganes de caminar però que encara ensopega tot just començar. I és que enfront dels gegants televisius del rugbi, el criquet, l'hoquei i el mateix futbol australià, el soccer s'ha vist desplaçat del pensament de la gent, dels interessos quotidians dels oceànics. L'ANZ Stadium de Sidney, amb capacitat per a 83.500 espectadors, no veu mai rodar la pilota esfèrica. Els aficionats al futbol s'han de conformar amb el Sidney Football Stadium, amb 45.500 seients (no pas petit) i on l'afluència de mitjana no arriba als 12.000 aficionats. “Malgrat això, és una lliga molt atractiva de veure. Els partits són molt igualats, la lliga sempre està molt ajustada, tots els equips tenen el salary cap [el sostre econòmic dels clubs per pagar els jugadors] amb el mateix pressupost”, diu Isaías Sánchez, jugador sabadellenc de l'Adelaide United.

Això abans era una quimera pensar-ho. Una lliga de futbol a Austràlia amb prou pes per assemblar-se a l'NBA o a les lligues europees... Però un bon dia (cap a l'any 2003), el president de la Federació Australiana de Futbol, el senyor Frank Lowy, un home de negocis i propietari de grans magatzems als països oceànics, va decidir que era el moment de potenciar el soccer i, per tant, d'intentar una aproximació als gegants esportius australians. Va decidir crear una lliga professional tot fent oblidar l'anterior, la National League Soccer, al més pur estil nord-americà: un grup d'equips franquícia, propietat de gent vinculada al món empresarial, posaven un primer capital per poder jugar en aquesta lliga, amb el límit de vuit equips (avui dia en són deu). I per fer-ho més semblant a l'estil NBA, no hi havia ascensos ni descensos, i els primers anys es va acceptar un equip neozelandès (els New Zealand Khights). A més, d'una manera pionera (després, com ja hem vist, s'ha aplicat a l'Índia), la creació del jugador franquícia, un veterà consagrat vingut d'Europa o d'altres punts d'Àsia, sense límit salarial, per atraure les masses. “No em va costar gaire adaptar-m'hi, la vida és molt semblant a la de Barcelona. La gent del club em va ajudar molt, sobretot els catalans i espanyols amb els quals he coincidit”, afirma Sergio Cirio, exjugador del Prat i de l'Hospitalet.

A l'Adelaide United, hi juguen el mateix Sergio Cirio, Isaías Sánchez i Miguel Palanca (el tarragoní ha estat l'últim a arribar després de desvincular-se del Numància). A més, l'entrenador també és català, Josep Gombau, el preparador físic és Pau Martí i l'ajudant tècnic, l'exjugador del Barça Guillermo Amor. El més curiós del tema és la fascinació dels australians pels jugadors europeus i pels seus idiomes i cultures, tot i considerar-se persones del món occidental. Molts jugadors estan interessats en les cultures dels jugadors catalans i espanyols, i volen aprendre el castellà o el francès per apropar-se més al futbol del Vell Continent. A banda dels tres catalans de l'Adelaide, n'hi ha un altre: Albert Riera Vidal, exjugador del Balaguer, que fa quatre temporades que juga en la lliga, actualment al Wellington Phoenix, únic equip neozelandès.

A poc a poc, s'amplia l'horitzó de la lliga australiana. Aquesta passada va ser la primera temporada que es va disputar la copa d'Austràlia (amb victòria precisament de l'Adelaide per 1-0 contra el Perth Glory amb gol de Cirio, del qual diu que és “és el millor record” que té). A més a més, amistosos amb equips europeus (Màlaga, Liverpool...) i fitxatges de luxe (David Villa al Melbourne per tres mesos, Del Piero abans d'anar a l'Índia, Damien Duff...) i altres de menys coneguts del panorama europeu (Castelen, Jaliens i Janko). “La lliga australiana mediàticament és molt semblant a les lligues dels EUA. Els encanta fer espectacles, entrevistes abans i després dels partits, entrar amb les càmeres al vestidor... els va el xou”, comenta Isaías. El futbol australià ha millorat molt d'ençà que va començar. Ara és molt més intens, es treballa molt més l'aspecte físic. Té moltes reminiscències del futbol que es practica a Anglaterra, encara que també es busca la creativitat i la millora tècnica (per això el contacte amb gent com Amor). I això s'acaba notant a la selecció nacional, els socceroos, com són coneguts, actuals guanyadors de la copa d'Àsia. L'equip nacional ha jugat els tres últims mundials i ha fet bons partits contra seleccions més potents.

“Austràlia és multicultural, és un país que acull moltes persones d'arreu del món, per tant, ens relacionem amb molta gent de costums i religions diferents”, diu Isaías Sánchez. “L'Australià s'assembla a l'americà, la majoria de persones viuen en cases amb jardí, barbacoes... i, en general, són educades i amables, sempre et volen ajudar”, afirma Cirio. El 27% dels residents són nascuts a altres països. Cada any, gent de 180 nacions diferents arriben al país oceànic. I cal afegir-hi la població nadiua, els aborígens australians, que arriben quasi als 450.000, amb barreges ètniques interessants. És un lloc atractiu per jugar-hi? Els queda molt per arribar a ser més potents? Són respostes que només els que han jugat l'A-League poden contestar. Que tots els webs dels equips siguin idèntics en format ens mostra la manera estructurada i sense desordre dels qui han creat aquest espectacle, que ho volen fer atractiu per als espectadors d'arreu d'occident.