“Ieri a Serravalle è stato scritto un piccolo pezzo di storia dalla nazionale del Monte Titano che ha pareggiato 0-0 contro l'Estonia nel quarto turno di qualificazione per Euro 2016.” Així començava un programa esportiu de Radio San Marino, l'emissora de la petita república situada en territori italià, el 15 de novembre del 2014. La squadra del Titano, com es coneix la selecció de San Marino (pel Monte Titano), no havia aconseguit mai empatar en cap partit d'una fase classificatòria de l'Eurocopa i, per tant, aquell punt li va donar l'oportunitat d'abandonar l'últim lloc del rànquing FIFA, en aquells moments empatat amb el petit país asiàtic de Bhutan. Els mitjans de San Marino van gaudir com mai d'aquell empat, per això la força de les paraules “ha escrit un petit tros de la història de la selecció nacional”, perquè, sens dubte, era així. “La lliga de San Marino és molt poc coneguda i seguida, però la selecció, igual que la d'Andorra, té un aura especial. Vèiem com s'entrenaven allà al costat i observàvem la il·lusió dels jugadors, que no són professionals, per poder jugar a estadis com el de Wembley”, explica Albert Miravent, actual jugador de la Pobla de Mafumet i, fins fa poc, jugador del San Marino Calcio, l'equip més important del petit país. De fet, no li falta raó. Dels onze jugadors de l'equip titular, només Mirko Palazzi, del mateix San Marino Calcio, és un jugador professional. La resta, van treballar aquell dia en el seu ofici i a la nit van aconseguir el que no havien fet mai altres generacions de futbolistes de la petita república. Precisament, en la pretemporada es va poder veure un partit curiós: San Marino Calcio-San Marino. Amb qui anaven els ciutadans? Qui era més professional?

No és estrany, doncs, que el San Marino Calcio jugui en la lliga italiana, concretament en la Lega Pro, l'antiga Serie C del calcio. Sent més exactes, és la tercera categoria del futbol italià. Està dividida en tres grups, de 20 equips cadascun, després d'una reformulació l'any 2012, quan la Serie C1 i la C2 es van unificar. L'any 1960, la Federació de Futbol de San Marino va decidir crear un equip que pogués jugar la lliga de futbol italiana, perquè tingués més força i el país es pogués desenvolupar futbolísticament al gegant veí. Competint sempre en la categoria professional, el San Marino Calcio ha passat per diverses etapes, però sempre ha mantingut l'essència del país: un equip humil, amb jugadors humils i amb un estadi humil. “San Marino és un petit territori envoltat per Itàlia, sincerament, no trobava la diferència entre estar allà o als pobles italians del nord-est. La gent és molt seva, però et tracten bé, mai vaig tenir cap problema amb ningú, hi ha molt de respecte”, ens explica Gil Muntadas, jugador que ha seguit les passes de Miravent i, després d'acabar la seva estada al San Marino Calcio, ha vingut a la Pobla. Per a ells, viure en un país tan petit a vegades ha resultat estrany. De fet, Muntadas només va viure allà el primer mes, després es va traslladar a Bellaria, on hi havia el camp d'entrenament de l'equip. Una squadra petita però professional, en una lliga igual de professional. Ens expliquen que la Lega Pro és exigent, d'un nivell molt elevat. No obstant això, hi ha grans diferències amb el futbol català. “Allà tot és més físic, no es treballen sortides amb pilota”, comenta Muntadas. La situació del San Marino Calcio ara és crítica. És últim amb 30 punts i la Serie D és molt propera. No seria el més adient per a un club que vol portar el nom del petit país arreu d'Itàlia. “Mantenir-se en la Lega Pro és clau. Els equips importants poden arribar a posar 20.000 persones al seu estadi. Aquí a segona B és impensable”, explica Albert Miravent.

Però, i el campionat local? Existeix? “Personalment no conec ningú que l'hagi jugat”, diu Miravent. “Allà el futbol local és poc seguit. Fins i tot nosaltres, en el futbol professional, teníem poc públic...”, comenta Gil Muntadas. Malgrat que els ciutadans estimen molt la seva squadra nazionale, no es pot dir el mateix del Campionato Dilettanti di Calcio, l'única lliga del país. Dividida en dos grups, de vuit i set equips, el gran dominador és el Tre Fiori, del poble de Fiorentino. Encara que l'equip més conegut, potser, és el Tre Penne, l'únic equip de San Marino capaç de guanyar un partit en una fase de classificació per a la Champions League. Va ser la temporada passada, en què va derrotar el Xirak d'Armènia a l'Estadi Olímpic de Serravalle. Aquell dia és recordat per tots els amants del futbol del país. El campionat es disputa en sis estadis, fins a arribar al partit final, que es juga a l'Olímpic, entre els dos guanyadors d'una fase final que comença a vuitens. Cap dels jugadors que hi juga és professional. De sous, n'hi ha, però el caire amateur és tan present que els jugadors que arriben a trepitjar San Marino no ho solen fer en la lliga, sinó al San Marino Calcio.

Siamo titani (‘som titans') és el lema del conjunt on han jugat Albert Miravent i Gil Muntadas. Per al primer, l'experiència no ha estat bona, perquè no ha pogut jugar tant com hauria volgut. Per al segon, en canvi, les coses li han anat millor. N'ha gaudit i ho recomana. Fins i tot recorda amb sorpresa alguna anècdota. “Allà tothom fuma. El primer dia l'entrenador em va passar un paper dient que no fuméssim. Quan li vaig dir que això era evident, em van dir que no es podia fumar dins del vestidor... però que a fora ho podia fer tothom.” Els jugadors es permeten excessos a la vista de periodistes i directius sense cap problema. Propers a nosaltres, sí, però amb les seves pròpies regles. I és que pel país governat pel Monte Titano, els poc més de 30.000 de ciutadans de San Marino gaudeixen aliens, potser, a la incansable rutina del futbol professional, d'un tranquil·litat única dels qui juguen a la selecció i són banquers (Luca Tosi), cambrers (Fabio Vitaioli) i comptables (Davide Simoncini).