Es ponia el sol al barri de Ca n'Oriac i, al crit de les seves mares, els nens tornaven corrents a casa. El dia era curt, sobretot després de l'escola, quan tothom baixava a aquell campionat de carrer del barri que, com si fos un sorteig de copa d'Europa, organitzaven curosament tots els participants. I la competència donava molt nivell a aquelles lliguetes que suplien les actuals i acadèmiques categories de prebenjamí i benjamí. Allà es va forjar, al costat del seu germà Miguel, el futbol de Lino Gutiérrez Casado (Sabadell, 1959) just abans d'anar a parar al Centre d'Esports Sabadell, on s'ha convertit en un mite. És el jugador amb més partits de la història arlequinada i va passar per totes les categories, des de tercera divisió fins a primera i, abans, va completar tot el futbol de base.

“Jo sempre he estat molt a gust aquí”, diu, amb senzillesa, Lino. I això que va tenir ofertes des de l'inici. “El Madrid es va mostrar especialment interessat en tres ocasions, quan era a les categories inferiors i, després, mitjançant una cessió al Màlaga. Però no em va convèncer, jo tenia el somni de jugar amb el Sabadell a primera.” I es va complir. La trajectòria de Lino al Sabadell va començar a l'aleví, però la tercera divisió va ser la primera categoria que va tastar després de juvenil. No hi va jugar gaire, i després va marxar al servei militar. La tornada el va agafar amb l'equip a segona, a la qual el Sabadell es va afermar gràcies a la seva mestria al mig del camp. “Em sento molt valorat a Sabadell, però sí que he tingut la sensació en general que la gent et valora més després que durant la trajectòria”, explica. I és que l'exigència del públic català va passar factura al brillant jugador, a qui tothom li demanava que corregués més sense valorar el seu domini tècnic. “Jugava molt millor fora de casa que a casa, perquè em sentia alliberat”, reconeix entre rialles: “Si hi hagués hagut televisió segurament hauria estat més famós.”

I els millors records? “L'ascens a primera contra l'Atlético Madrileño.” Els arlequinats van encadenar aleshores dues temporades a l'elit, en la qual Lino continuava sent titular i encadenant grans duels. Però serà especial per sempre un contra el Madrid, en què va deixar bocabadat l'estadi Santiago Bernabéu. “Jo sempre he tingut més simpatia pel Madrid que pel Barça, tot i que no sóc cap fanàtic, però reconec que els partits allà em sortien millor. Jugar contra Butragueño, Míchel i Hugo Sánchez em feia sentir especialment motivat.” Els arlequinats van descendir i Lino continuava jugant fins que, als 32 anys, l'entitat li va comunicar que no comptava amb ell. “Volia continuar jugant, i el Terrassa, amb qui jo no sentia cap mena de rivalitat, em proposava jugar a pocs quilòmetres de casa”, reconeix Gutiérrez, que, per culpa d'aquella única temporada (després es va retirar), no té la nomenclatura honorífica de one-club man. Una anècdota que no taca la trajectòria de 21 temporades sense interrupció al club de la seva ciutat. Una espècie en extinció.